dimecres, 10 de desembre del 2008

CAP DE SETMANA LLACHIÀ

Aquest cap de setmana llarg he estat a Capafonts, a la serralada de Prades, a terra de vins.
La història d'aquestes trobades és ben curiosa, la primera va tenir lloc al pont de l'1 de maig i ens va deixar amb moltes ganes de repetir-ho i ho hem fet aquest cap de setmana.
Som gent que ens hem conegut en un lloc molt especial, al café antic de la web d'en Lluís Llach, tots els que hi som tenim en comú que ens agraden les cançons de Lluís Llach, la música, les lletres...
Ja hi havia un grup que fa temps que es trobava, jo m'hi he afegit fa poquet, just quant el de Verges va decidir deixar els escenaris, suposo que per alló de trobar algú tan boig com tu i poder parlar de qui ens havia "abandonat". La meva sorpres va ser quan em vaig trobar gent de tot arreu, del país Valencià, de Tarragona, de Barcelona, de Girona, d'Alemanya, de Madrid, d'Asturies, d'Euskadi, de Ses Illes, de Flandes, de Brasil, de Sant Sadurní, de Centelles, de Mataró....i un llarg etz...de llocs.
Com qui no vol la cosa, s'ha montat un disc homenatge i d'aquí les trobades d'ara (aquesta és l'excusa!) crec que ens trobariem igual)
Aquests dies han estat realment fantàstics, erem una bona colla i ens ho hem passat la mar de bé, als vespres al voltant del foc amb les guitarres, el piano, l'armonica, la percussió, la flauta i l'acordió, i com no les veus de tots i totes, cantant fins a la matinada cançons d'en Llach i d'algú altre.
Realment ha estat un cap de setmana màgic, no m'hagués pensat mai que m'ho passaria tan bé amb gent que he conegut per internet, la màgia de les lletres i la música d'en llach ho han fet possible i jo n'estic encantada!!

dimecres, 12 de novembre del 2008

ESPERANÇA

"L'esperança és 'últim que es perd" quantes vegades no l'haurem escoltat aquesta frase, jo almenys de boca de la meva iaia moltes vegades, quan semblava que les coses anaven de mal borràs ella sempre em sortia amb aquesta frase, i jo, (era jove!) m'enfadava i li deia que això era una tonteria...i tot el que quan ets jove i et sembla que tot és injust i que no hi ha dret que passin aquestes o aquelles coses em sortien per la meva boqueta.
Ara ja ha passat el temps i aquesta frase ha pres un nou significat, ara sí que intento que "l'esperança" sigui un dels motors de la meva vida, i això per què? dons per què sempre hi ha una sol·lució, potser no la que tu voldries però sol·lució al cap i a la fi.
Continuament ens aborden amb males notícies ja sigui a la televisió, a la premsa, al carrer, a la feina, a casa... i tot sembla que va malament, i que no hi ha sol·lució, i que millor seria tirar la tovallola; però no ens hem de deixar vèncer, no podeu dir que no hi ha res a fer i esperar que passi alguna cosa, hem de lluitar, hem d'intentar canviar les coses, donar-los la volta.
Al meu pare de 83 anys li varen diagnosticar fa cosa d'un any una "demència vascular", ell és sord-mut i fa 10 anys va tenir dues trombosis, fa un mes una doctora que substituia al neuròleg que el portava ens va dir que donava l'ALTA al meu pare perque a l'edat que té i amb tot el que té ja no s'hi pot fer res apart de deixar-lo morir (més o menys), que no ens n'adonariem i ja s'hauria acabat tot, ens va deixar a tots una mica sense paraules perque tampoc veiem que estigui tan malament, però les seves paraules no podien ser menys esperançadores.
Som conscients que és una persona gran però no creiem que la millor sol·lució sigui asseure'l en un silló a esperar l'inevitable per tant ara estic descobrint amb el meu pare la meva història, estem buscant fotografies i parlem de cada una, de quant ell anava a l'escola, d'algunes amb amics que ja ha perdut el contacte, de família que jo no he conegut mai, en fí stic disfrutant el que per manca de temps no he pogut fer mai, disfruto dels seus records i de la seva companyia i ell està feliç.
Per a tota la gent que en aquests moments ho està passant malament, pels que els sembla que no. hi ha sortida als seus problemes us dedico aquestes paraules fetes cançó, evidenement d'en Lluís Llach. I recordeu L'ESPERANÇA ÉS L'ÚLTIM QUE ES PERD.

VINC A DUR-TE AMB LA VEU UN CANT D'ESPERANÇA
Vinc a dur-te amb la veu un cant d'esperança
que ens empenyen designis de goig i llum,
vinc a dur-te amb el cor l'espai que ens reclama
si amb mi vols compartir.
Tot el que ens espera és el misteri d'un gran mar llunyà
i un horitzó sempre distant
que just farem molt més clar.
Venim de molt lluny i anem lluny encara
plens de somnis i llum...
plens de somnis i llum...

dilluns, 6 d’octubre del 2008

FENT DE MARUJA


Bé ja estic a l'atur, ho estic des del 30 d'agost, però jo no h vaig saber fins el 9 de setembre, amb el temps més que just per arreglar-me els papers de l'atur, però bé ja estan arreglats i ara què?
Dons primer de tot em vaig agafar unes vacances, si senyor, oi que no n'havia fet?, fer-ne si que n'havia fet el que no havia fet era marxar, dons és el que varem fer MARXAR... desconectar de tot, disfrutar, tenir temps per a nosaltres i no pensar en res ni tan sols en el futur.
I ja hem arrivat, desprès de voltar uns quants dies per Castellà i Lleó ja tornem a ser al peu del canó, sense feina però totalment activa, i en què? us preguntareu, dons faig de MARUJA, si, si heu llegit bé, faig de maruja, aquesta paraula que sovint quan es pronuncia és pronuncia amb una mica de sarcasme, com volen dir: mira una que s'està a casa sense fer res.
Des de sempre la feina de la casa no s'ha considerat feina, no, no n'hi ha de feina en una casa ni que hi visquin una, dues, tres, quatre....persones, una casa marxa tota sola, i es neteja tota sola, igual que la roba que ho fa la rentadora, no hi ha cap problema ni cap feinada, suposo que heu notat un deix de sarcasme en les meves paraules i si no l'heu notat dons us dic que sí, que n'hi ha.
Dons jo ara faig de MARUJA, i amb lletres grans, reivindico el paper de la mestressa de casa, m'aixeco quasi com sempre i no paro, acabo totalment esgotada, val a dir però que quasi totes les tardes són meves.
M'he mentalitzat i ara em toca aquest paper i el faig, i el faig amb gust, el disfruto, miro menús per poder fer i que siguin variats (quan treballes has d'anar pel més ràpid), faig rentadores i quant tinc la roba rentada la penjo si fa sol enlloc de posar-la a la secadora, obro internet a l'ordinador del meu fill i miro els e-mails, faig pastissos que m'agrada molt fer-ne i no em prenc aquesta feina com una càrrega que aixó és el més important.
Faig de MARUJA sí senyor i ho estic disfrutant!!!!!

dilluns, 22 de setembre del 2008

SANTA MARIA DEL MAR

Impressionant! Santa Maria del Mar sempre ha estat per a mi una de les grans obres que ens ha deixat la història.
Fa molts anys anys que la vaig descobrir, quan amb la meva mare i la meva germana anavem a casa la iaia que vivia a Mataró, i que era tota una odisea, agafavem el tren a Vic o de Balenyà que venia de Puigcerdà i que ens deixava després de quasi 3 hores a la Plaça Catalunya i llavors, no com ara, havies d'anar a l'estació de França a buscar el tren en direcció a Mataró i baixavem per les Rambles, normalment carregades, l'itenerari que ens feia fer la meva mare no el recordo del tot, nomès recordo una botiga que feia, i fa cantonada, amb figures xineses que em sembla recordar que venienh paraigues i com no Santa Maria del Mar,
no hi varem entrar fins molt més tard, no recordo quan varem començar a anar a Mataró, suposo que havia de ser molt menuda, però recordo que el dia que varem entrar a Santa Maria jo ja tenia uns 10 anys i vaig quedar muda mirant aquelles parets, aquella grandiositat, aquells vitralls... i... la vaig adoptar com a la meva primera MARAVELLA particular.
Dons dissabre vaig tenir el plaer d'anar-hi a fer una ruta turítica, basada en la novel·la d'en Falcones "L'Església del Mar", hi varem arrivar al matí a les 9 i tots els carrers estaven molt tranquils, va ser un gust passejar-se per aquell indret sense gent, sense cotxes i gairebé sense fressa. La noia que ens va venir a fer de guia un 10, es diu Mamen i era d'Itineraplus i ens va fer una ruta plena d'anecdotes i plena de simpatia.
Gràcies Mamen!
Erem 19 persones i crec que parlo en nom de totes quant dic que va ser fantastic i molt molt interessant, la veritat és que ho recomano a tothom.

dimecres, 17 de setembre del 2008

LA VIDA.....LA MORT (2)

Si l'altre dia amb el mateix títol parlava de la mort, la mort sobtada d'una persona força jove, crec que és just parlar també de la VIDA.
No cal que nomès parlem de la vida quant la relacionem amb la mort.
Ahir em vaig trobar a una parella d'amics que fa 9 dies van tenir el seu primer fill, el portaven a passeig i se'ls veia realment feliços, no nomès els reia la boca sinó que també tenien el somriure als ulls.
També ahir parlava amb una persona que fa un any la seva filla el va fer avi, i em comentava que no podia explicar el que sentia pel seu net, que feia coses que no recordava haver fet quant va ser pare, i que estava disfrutant cada instant d'aquesta criatura, aixó malauradement passa quan la feina t'absorveix completament i és difícil tenir estones amb el teu fill.

No vull dir amb aixó que quan ets pare no passes temps amb els teus fills i sí, en canvi quan ets avi, no, crec que tot es questió de prioritats. Tampoc crec que sigui questió de "qualitat" enlloc de "quantitat", els fills necessiten el pares i els necessiten a tots dos i el màxim de temps possible. Però bé, una cosa és el que pensem i l'altre molt diferent el que podem fer, les circunstàncies no sempre són favorables.
Però jo sempre els dono el mateix consells als pares novells: Passeu tant temps com pugueu amb els vostres fills, els anys passen ràpid i més quant són petits, val la pena viure els seus primers anys amb plenitud, celebrant cada nou gest que fan, cada nova passa, cada nova paraula.... i així quant ja et tenen 23 i 18 anys i ja sembla que no et necessiten, recordes aquells anys no amb enyorança sino amb l'alegria de haver-los viscut.
A tots els nadons que comencen a caminar per aquesta VIDA els dedico aquesta cançó, com no d'en Lluís Llach:


LA JOIA (CANÇÓ DE RERAVERA)
Ja només sé cantar per dir-te
que hi ha un món nou dins aquest món que et costa viure.
Que val la pena si tens la força dins del cor
per prendre el risc que és sempre el bell intent
de posseir...
la joia, la joia per què avances
pel llarg i vell camí que du a un món millor.

No em dono vergonya d'aquests somnis
ni em cansa fer un poc més possible l'impossible.
Que si no arribo fins al destí que em diu el cor,
faré senyal del lloc a l'horitzó
guardant en mi
la joia, la joia de sentir-vos
sabent que aneu encara molt més lluny que jo.

No hi puc fer res i et dic encara
que un món millor sempre t'espera enllà dels astres.
No és sols un somni,
també és la urgència pel dolor
de tanta gent, desheretats de tot,
de tot menys de...
la joia, la joia d'inventar-se
un bell demà més digne on hi surti el sol...

dimarts, 9 de setembre del 2008

L'ESTACA EN ÀRAB

En Lluís Llach ha estat i és la banda sonora de la meva vida. El vaig descobrir amb 17 anys (ara en tinc 51!) i sempre he trobat la cançó oportuna per un moment donat, recordo quan el meu tiet es va morir de càncer l'any 1975, ell havia tret "I si canto trist" cada cançó em recordava que jo també cantava trista. Recordo també els primers anys de la "transició" en que jo estava en un grup escolta i entonavem L'Estaca, Cal que neixin flors a cada instant....

Ara ell ja no canta, nomès en els cd's, però les seves cançons han donat la volta al món i mira, l'altre dia un amic em fa arrivar un enllaç d'internet on una cantautora que es diu Amel Mathlouthi canta l'Estaca (Y'a kadhi l'ahkam) en àrab, la pàgina és un blog d'un festival que es va fer a l'agost a Kelíbia una població de Tunez: www.acam-kelibia.blogspot.com. Val la pena us la recomano.

dijous, 4 de setembre del 2008

A CAVALL DEL VENT

Ahir el comiat de la Fina va començar amb la cançó A CAVALL DEL VENT de Lluís Llach, és una cançó del seu album Com un arbre nu de l'any 1972. Una canço que pot tenir moltes interpretacions i la d'ahir n'és una.

A CAVALL DEL VENT

Sé que això és un adéu
on no manquen plors
ni el soroll dels mots.

Sé que el temps llevarà
un mur silenciós
d'oblits i records.

Però em crida, em crida el vent
i me'n vaig amb ell.

Sé que hem tingut la raó
i, només per això,
tornaria a estimar-te.

Sé que els acords que escric
són per tenir aquí
la teva semblança.

Però em crida, em crida el vent
i me'n vaig amb ell.

Sé que això és un adéu
on no manquen plors
ni el soroll dels mots.

Però em crida, em crida el vent
i me'n vaig amb ell.

dimarts, 2 de setembre del 2008

LA VIDA.... LA MORT

Ens afanem diariament per aconseguir qualsevol cosa que ens pugui fer mé guapos, més rics, més populars, menys escrupulosos, més competitius, més freds....més, ...més, ...menys, menys...i al final per a què?

La vida és una carrera d'obstacles, els has d'anar saltant, en alguns t'hi entrebanques i et costa molt tornar-te a aixexar, però ho has de fer, si a més dels obstacles hi possem tots els "més" i tots els "menys", la vida pot semblar un riu sortit de mare.


Un dia, de sobte et sona el telefon (normalment les males notícies t'arriven per telefon!) i escoltes la veu d'una persona que et diu: "saps la noticía? No, quina? saps qui s'ha mort? Ostres no, no sé res qui? La Fina C........" i de cop et passen pel cap els moments que vas coincidir amb ella, quant erem les dues més joves i coincidiem molt més, l'última vegada que vaig parlar amb ella i que per cert no va ser gens agradable (ni ella, ni jo)....
Tot i que no s'hi hagi mantingut una amistat amb aquesta persona, la notícia no et deixa indiferent i llavors et ve replantejar-te moltes coses, algunes ja les tens molt clares (nomes s'han de fer anys!) d'altres encara hi caus alguna vegada i llavors dius: LA VIDA SON QUATRE DIES I TRES DELS QUATRE ESTAN ENNUBOLATS.
Avui he rebut un e-mail d'aquests que hi ha frases que fan pensar i que deia:
VIU CADA DIA COM SI FOS L'ÚLTIM!
Potser sí que ho haurem de posar en practica, potser sí que haurem de dir cada dia "t'estimo" a qui ens estimem, potser sí que haurem de perdonar i perdonar-nos...
perquè la línia que separa la vida de la mort quasi no es veu.
Adeu Fina, la teva cursa d'obstacles ja l'has acabat, ara continua amb el teu CREIXAMENT.

dimecres, 27 d’agost del 2008

DESPRÈS DE LES VACANCES


Bé, ja hi tornem a ser, he estat quasi tot el mes de vacances, però vacances d'aquelles de no fer res, de no anar enlloc, d'estar-me asseguda o estirada lleguint un bon llibre, o mirant algún programa interessant (no gaires!), o parlar amb les persones que m'envolten, la família, els amics, els veïns...etc
I sabeu què? no em fa vergonya dir-ho, no em fa vergonya dir que no he anat enlloc de vacances, que he estat a casa, que no he obert l'ordinador per a res, ni per llegir els e-mails, que per cert quant he obert el correu una mica més i em desmaio, per això demano paciència, els aniré obrint de mica en mica.
Dons aixó m'he estat a casa, llegint el llibre que feia temps que tenia per a començar i no tenia temps de llegir, escoltant el cd que em varen regalar pel meu aniversari i que encara no havia escoltat del tot, jugar amb el gat i fer-li moxaines per poder escoltar el seu rum-rum, mirar el cel, els arbres que tinc al jardí amb les dues parelles de tórtores que aquest estiu hi han fet niu.
He disfrutat de la companyia de la família, però també d'estones de solitud.
Espero que tothom que ha fet vacances n'hagi gaudit i qui encara les ha de fer les gaudexi plenament.
I ara... tornar a la feina i gaudir-ne tan com puguem!!

dilluns, 28 de juliol del 2008

SEGREGAR LA HOMOSEXUALITAT

Ahir a La Vanguardia vaig llegir l'article d'opinió de la Pilar Rahola: SEGREGAR LA HOMOSEXUALIDAD (en castellà, no oblidem que La Vanguardia nomès és en castellà!), l'article em va cridar l'atenció, d'entrada el títol, vaig pensar que ens dirà avui la Pilar, ella no és pas sant de la meva devoció, però he de reconèixer que moltes vegades els seus articles toquen el punt exacte.

Parlava dels Eurogames que s'han celebrat aquest cap de setmana a Barcelona i que sigui dit de pas jo tampoc no vaig entendre gaire el perquè d'aquests jocs.
Passo uns fragments de l'escrit de la Pilar i els passo literalment amb castellà tal i com estaven:
Los Eurogames, decía. Perdonen, pero no lo entiendo. ¿No habíamos quedado en que la lucha por los derechos homosexuales era la lucha por la normalidad? ¿No se trataba de quebrar los prejuicios y romper los arquetipos que pesaban sobre el colectivo gay? ¿No era cuestión de demostrar que dormir con cualquiera no implicaba nada más que un hecho personal, y no tenía que derivar en un estigma social? ¿No se trataba de explicar que eran médicos, abogados, torneros, camareros, artistas, escritores, y que su condición sexual sólo era una materia íntima? ¿No se trataba de explicar que la sociedad era múltiple, y que los gais formaban parte de ella en plenitud de deberes y derechos?


Aquestes preguntes també me les vaig fer jo al contemplar les imatges que TV3 va difondre de la inauguració d'aquests jocs.
Em considero una persona molt tolerant però no crec que s'hagi de fer ostentació de res ni si ets homosexual, ni transexual, ni bisexual, en fi que a mi tant se m'en donen les inclinacions sexuals del meu veí, no em preocupen, la seva vida privada és seva i mentre la seva llibertat no obstruexi la meva, jo a la meva i cada u a la seva.

Finalmente, y perdonen el trazo grueso, ¿no se trataba de superar al maricón para dar la bienvenida al homosexual? Recuerdo haberlo escrito hace tiempo, en relación con la fiesta anual del orgullo gay. No podía, ni puedo, entender por qué es necesario, en dicha fiesta, hacer desfiles horteras, mostrando cuerpos vestidos como si estuvieran en un lupanar de bajos fondos, generalmente más cercanos a la chabacanería barata que a la reivindicación seria de un noble derecho. Algo parecido me ocurre con estos juegos. ¿Por qué motivo ser gay tiene que implicar tener un circo y unos Juegos Olímpicos gais? ¿En qué quedamos? ¿Se lucha por la normalidad o se lucha por la segregación? Cuando se anunciaron dichos Juegos, con toda pompa por parte de la consellera republicana de turno, que se aprestó rauda a hacer la rueda de prensa, convencida de que ganaba puntos en la olimpiada progre, ya expresé mi perplejidad. La mantengo. Sinceramente, me sorprende la utilización de la orientación sexual como elemento segregado de una sociedad. Y si dicha utilización tiene una finalidad económica, entonces nome sorprendo, me escandalizo. Personalmente, no creo que los Juegos Olímpicos gais aporten nada a la lucha contra la discriminación. Al contrario, creo que la apuntalan. Pero mueven dinero, y si el dinero no tiene color, parece que sí tiene orientación sexual. Como sea, lejos de luchar por que el mundo conozca a los grandes atletas gais, y por que sea normal no esconder la orientación sexual cuando se está en la cima del deporte, lejos de ello, se monta un espectáculo para que la gente convierta su gusto sexual en condición deportiva. Es decir, en la lucha por la normalidad, perpetramos espectáculos públicos tan anormales, que segregan a la parte mayoritaria de la sociedad. Alucinante.
No creo que se avance contra el prejuicio. Creo que se hace negocio con él.


Així avancem? crec que no...

divendres, 25 de juliol del 2008

EXPOSICIÓ DE PINTURA D'EN JESÚS

Ahir vaig anar a la inauguració d'una exposició de pintura, el marc fantàstic el Temple Romà de Vic, les pintures tota una gama de colors de la terra, el pintor en Jesús Ramos, el marit de la Tere, amiga i companya de Som Dones.
Personalment la pintura d'en Jesús m'agrada, els tons terrosos que fa servir, la combinació de blaus, el seu abstracte està sempre acompanyat o quasi sempre de frases, de reflexions.


Visualment la seva pintura és un oasi per relaxar-te, una amiga que també hi era i amb qui compartim aficions li deia que quan havia entrat a la sala que no hi havia ningú la visió de les pintures l'ha tranquilitzat, li ha donat pau..., de fet la pintura d'en Jesús és com ell mateix, tranquil·la i que destil·la pau.
Felicitats Jesús i endavant.

dimecres, 23 de juliol del 2008

SOMNIS

Avui he tingut un somni realment extrany, estic en tot el procès de la feina (que encara no tinc clar com acabarà!), normalment no recordo res del que sommio, però noi avui no sé si és pels personatges que m'hi sortien o què però no me'l trec del cap.
Si hi ha algú que els sapiga interpretar, dons el convido a dir-me que vol dir:
Anava jo amb la Dolly (vaig treballar amb ella fins que es va morir ara farà 12 anys) i em portava a un lloc on hi havia força gent, sobretot nens d'uns 8, 10, 12 anys, i em feia seure a unes cadires disposades com en aquell joc de les cadires, al mig d'una sala dues files de cadires donant-se l'esquena, ens asseiem al costat d'altre gent, i quant estava asseguda m'adono que al sostre està ple d'unes terenyines molt, molt espesses i on s'hi veuen com uns tubs, que quan m'hi fixo bé són els nius d'unes aranyes (més o menys com la de la foto!), n'hi ha de grans, de petites, vaja de totes mides. A mi em fan pànic les aranyes i li dic a la Dolly ostres marxem aixó està ple d'aranyes i començo a espolsar-me, ella que em diu: tranquila seu que no et faran res, però els nens ja s'han adonat de la meva por i s'acosten amb les aranyes a les mans i me les volen tirar a sobre i noto sobre la meva pell el contacte amb les potes de les aranyes....
I aquí m'he despertat tot espolsant-me i mirant per tota l'habitació a veure on eren les maleïdes aranyes.
Encara tinc l'angoixa del contacte...
He buscat per Internet i em diu que sommiar amb aranyes és bon presagi, però una amiga que en té un llibre m'ha dit que no... ara ves tu a saber....

dilluns, 7 de juliol del 2008

UFF!!

Uff!! quin dia avui, apart de ser dilluns i estar ennubolat. És un dia que no em bé de gust, avui començo la setmana, no sé com anirà (ningú sap com anirà!) d'entrada tinc la impressió que serà una setmana llaaaaarga.
Que què m'ho fa pensar? dons que a la feina tinc la màquina on faig bona part de la meva feina parada, li han de canviar una peça, fa 10 minuts acabo de rebre una trucada per demanar-me una feina que la necessiten per demà, tinc una feina que l'han de venir a buscar avui i ara me n'adono que hi falta una paraula, i no una paraula qualsevol sinó el nom de l'establiment! com se'm va passar? no ho sé! ara quant vinguin fer veure que no me n'he adonat!
Aixó nomès per començar el dilluns!
Tinc ganes de fer vacances, nomès per a descansar, tampoc puc anar enlloc! jo no em puc permetre fer un viatge cada any, els trobo molt cars. Farà 3 anys en varem fer un, a Egipte, 12 dies, FANTÂSTIC!! però ens va costar recuperar-nos economicament força temps. Nomès podem viatjar cada 3 o 4 anys, aixó anant bé, si les coses no van massa bé la cosa ja s'allarga més, però que hi farem tampoc no m'en faré mala sang per no fer un viatge a l'any, descansaré que també m'anirà bé.
Bon dilluns a tothom!!!!

dilluns, 30 de juny del 2008

ANIVERSARI

Avui és el meu aniversari.
A mi em costa molt expressar-me, encara no sé que em va empenyer a començar un bloc, quant tot el que s'ha de fer és escriure.
Les idees se m'acumulen i volen sortir totes a l'hora i aixó provoca que del què dic no s'entengui absolutament res o si s'enten, siguin un garbuix de pensaments sense cap fil conductor.
Ja veieu he començat dient que era el meu aniversari i he continuat dient que no sabia expressar-me, com si una cosa anès lligada a l'altre.
O potser sí que van lligades?
Potser el fet de fer anys (i en son uns quants ja!) fa que comenci parlant d'una cosa i acabi amb una altre totalment diferent.
La gent quant arrivem a una mitja edat solem fer conya amb el:
"Si no fos...",
"això és que m'ataca l'alzheimer...",
"semblem una colla de l'INSERSO..."...etc
Semblen frases totalment inofensives però... les creiem de veritat?
Perque jo el si no fos...si que quant arrives a una edat no estàs com als 25 anys, és veritat, però les altres? les creiem de veritat?
Jo no vull tenir l'alzheimer, perquè dons fem broma d'una enfermetat que és molt dura per qui l'ha de patir i per qui ha de tenir cura de qui la pateix? Fent-ne broma hi ha menys possibilitats que vingui?
Mare meva com estic, serà que em costa fer-me gran?

dijous, 19 de juny del 2008

LA MORT

Avui m'han donat una mala notícia, bé més una notícia trista, perque una mala notícia seria que t'has quedat sense feina, que t'han robat el cotxe...etc, una notícia trista, per a mi és quan et diuen que algú que coneixes s'ha mort.
I aixó és el que avui m'han dit quan he despenjat el telèfon: la Dolors de Can Seva l'han trobat morta!. Així de cop, ahir estava la mar de bé, avui ja no hi és.
No erem amigues, ens coneixiem (el seu fill és amic del meu), però bé, ja ens coneixiem de poc abans de tenir els fills.

La meva filla no suporta escoltar les lloances d'algú quan s'ha mort, diu que aquestes coses s'haurien de dir (si són veritat!) al davant de la persona en qüestió i si no callar. Jo no la lloaré pas a la Dolors, primer tampoc la coneixia tan com per dir com n'era de bona, el que sí puc dir que estava "obsesionada", bé no sé si és la paraula exacte, per la mort del seu sogre a qui va cuidar fins al final, i per la marxa del seu fill a treballar a Tenerife, això últim em sembla que és el que portava més malament, però ho acceptava: si que vols, bé han de fer la seva! això és el que em va dir la última vegada que varem parlar, i d'aixó fa 15 dies.

Dolors ja has arrivat al final del teu camí, ara en continuaràs un altre, endavant!

dilluns, 16 de juny del 2008

VISITA A ELNA I LA SEVA MATERNITAT

Ahir vaig anar a Elna, amb l'Associació Som Dones de Taradell, no hi havia estat mai.
He llegit el llibre que l'Assumpta Montellà a escrit sobre la Maternitat d'Elna, és frapant, és molt dur, no em puc arrivar a imaginar com ho varen passar els refugiats espanyols i catalans en els camps de refugiats que el govern francès va habilitar per ells a Argelers, Ribesaltes... en quines condicions van haver de viure!! horroròs, sort que sempre hi ha àngels, i en aquest cas l'àngel en qüestió va ser l'Elisabeth Eidenbenz una mestre suissa que ja va estar treballant a Burjassot per la guerra cívil amb els nens del cantó republicà i que va fer camí amb ells a la retirada cap a França.
La Maternitat un edifici bonic, tot i que n'hi falta una part que es va esfondrà, el primer que crida l'atenció és una escala doble a l'entrada, una a cada costat i que convergeixen en una terrassa rodona al davant de la porta principal. L'edifici de dins, de parets blanques amb fotografies de la pròpia Elisabeth: mares amb els seus fills, nens desnodrits, nens riallers, les infermeres que tenien cura dels nens, les llevadores, l'edifici...etc, tot et va donant una idea de com era la vida en aquells temps de guerra. L'edifici i el seu voltant van ser un oasi de pau i felicitat per a totes les mares que van tenir un fill entre l'any 1939 i el 1944. Desde la Maternitat una vista fantàstica del Canigó.
Després varem anar a veure la catedral i el seu claustre i el Museu Tarrús, pintor fill d'Elna i amic de Matisse.
Un dia molt ben aprofitat, va valer molt la pena.
Realment una visita molt interessant, el poble d'uns 6000 habitants és molt tranquil

divendres, 13 de juny del 2008

LES DONES A LES RELIGIONS

Un dia d'aquesta setmana veien el Telenotícies escolto que a Anglaterra s'ha "ordenat" la primera "Rabina" de la història del país, penso: mira els jueus!!
Busco per internet i tinc la grata sorpresa de trobar:
La primera Rabí d'Israel: Naamah Kelman
La primera Rabí d'Italia: Bàrbara Aiello
La primera Rabí de Canadà: Adina Lewittes
La primera Rabí de Berlín: Gesa Ederberg
La primera rabí de Polónia: Tanya Segal
Les primeres Rabins de Sud-Amèrica: Margit Oelsner, Graciela Sribman i Karina Finkielsztein.
No he continuat buscant perque pel que veig n'hi ha moltes més. Llegeixo també que els jueus lliberals han defensat el rabinat femení des del 1972, i els conservadors des del 1985, suposo que els "radicals" que d'aquests n'hi ha a tot arreu, aquests no els fa cap gràcia.
Continuo buscant i una notícia em crida l'atenció:
El gran muftí de Siria, el sheij Ahmad Badr Al-Din Hassun,està formant a dones per a ser "muftís"
Busco que és un "muftí" perque la meva ignorància del món islàmic és força gran i em diuen que:
"El muftí és l'autoritat religiosa suprema d'un país musulmà, la seva importància en la vida espiritual és equiparable a la del primer ministre o al president de la nació en la política". Caram!!
I continuo llegint:
"Les dones sempre han estat sagrades a la vida dels profetes, el seu allunyament de la vida política i religiosa ha estat propiciat pels polítics i els religiosos", deia el muftí Hassun.
Tan mateix, "els homes i les dones son iguals davant Déus", en opinió del gran muftí sirià, que va puntualitzà que Déu els va donar complexions físicas diferents que les capaciten per a fer diferents funcions.
El sheij va considerar que "no pot haber-hi discriminació entre els essers humans".

Jo sóc cristiana i no em fa vergonya dir-ho, practicant a mitges i defensora de que la dona pugui Celebrar, davant aquestes notícies jo em pregunto:

i l'església catòlica?
no es creu la més permisiva, la més oberta?
Per quan una dona "capellana"?

dilluns, 9 de juny del 2008

EXCURSIÓ A VEURE LES TINES DE L’ESCUDELLETA A LA VALL DEL FLEQUER

Ahir va fer bon dia, teniem dubtes però, a les 8 del matí estava ennubolat, però el sol tenia ganes de sortir i la pluja ahir va reposar, varem marxar prop de les 9 del matí en direcció al Pont de Vilumara, i d'allà varem agafar una carretera que passava pel poligon Industrial d'aquesta població, sóc molt negada per fer de guia turítica.
Varem deixar el cotxe en un punt on hi havia un camí que conduïa a Can Oristrell i vam começar a caminar, la veritat és que és un passeig, malgrat alguns desnivells però és una excursió apta per a tothom, fins i tot els que no estan massa acostumats a caminar, el camí està molt ben conservat i amb aquestes pluges el verd és viu i les flors són esplendides, quant has caminat una mitja hora et trobes amb les primeres tines, són quatre amb les seves barraques, senzilles però interessants, llavors per sobre d'aquestes continua el camí cap a les altres set, has de caminar uns 20 minuts abans de trobar-les.El conjunt està format per onze tines de planta circular, distribuïdes en un primer sector de quatre i un altre de set, i les corresponents barraques. Les tines de l’Escudelleta constaten clarament la utilització complexa d’aquests conjunts.En una d’elles, prop del brescat, trobem restes de la base d’una premsa de raïm. El procés de trepitjar el raïm en aquestes construccions incloïa, en alguns casos, fins i tot l’aprofitament màxim de les raspes i la brisa incorporant al trepitjat de la verema amb els peus el procés de premsat. Les barraques eren utilitzades també com aixopluc dels pagesos en cas de pluja o mal temps o per a fer-hi petites estades; així evitaven la pèrdua de temps en desplaçar-se fins a casa que en aquelles èpoques amb camins dolents i el transport amb animals, era realment lent. Així en aquest conjunt de tines s’observa un espai destinat a corral dels animals que conserva encara testimonis de la menjadora.
En veure la tècnica de construcció de les falses cúpules i les parets de pedra seca no ens estranya que grans arquitectes del modernisme adoptessin per a les seves obres, formes constructives similars. De fet aquestes construccions rurals es mereixen el reconeixement i el procés de recuperació i dignificació que s’està portant a terme en els darrers anys, ja que formen part destacada del nostre patrimoni nacional.
Val la pena fer aquesta caminada, tenim un patrimoni fantàstic i a voltes desconegut.
No cal anar a la Xina per veure veure coses (per posar un exemple) aquí a Catalunya tenim molt patrimoni i molt desconegut.

dilluns, 2 de juny del 2008

FELIÇ ANIVERSARI FILLA

Dissabte dia 31 de maig va ser l'aniversari de la meva filla, va fer els mateixos anys que tenia jo quan em vaig casar, i la veig tan jove! quan jo els tenia no m'hi veia tan, suposo que ella tampoc s'hi veu.
Va ser la primera i a més totalment buscada, no va ser un embaràs fàcil almeny al principi, però en tinc molt bon record ja que en teniem moltes ganes.
Era al principi de les ecografies i tothom (o la majoria que se les feia) era per saber el sexe del fill que esperava, nosaltres no ho varem voler saber i ens varem passar l'embaràs especulant amb els noms i és curiòs però nomès ens varem posar d'acord amb el nom de nena, amb el de nen no hi va haver manera.
N'ha passat de temps! ... però aquest record perdura com si fos fa un dia, és curiòs!
FELICITATS FILLA!!

divendres, 30 de maig del 2008

SENSE FEINA

Està a punt de passar el que em temia de fa temps, l'empresa on treballo vol tancar però li sap greu i no se li acut res més que demanar-me que l'agafi jo!
M'ho van demanar fa temps i els vaig dir que no, varen fer la roda a la resta de personal (nomès 4) i tothom els va dir que no, els altres tenen altres históries, un està a punt de jubilar-se, l'altre ja té una empresa que ara la portarà a temps total i l'altre ja ha trobat una altre feina. Ara ja no volen aguantar més, diuen que hi perden calés, de fent estant pagant encara els ERRORS de l'antic gerent i el que va deixar penjant, i han tornat a mi dien-me que sóc la persona perfecte, que jo m'en sortiria...etc, etc, etc. Jo ho agafaria partint de 0, o sigui sense els deutes i amb la cartera de clients........
Que voleu que us digui, estic a punt de fer 51 anys, no tinc ganes ara de tenir la responsabilitat d'una empresa i menys portar-ho jo tot, perque, clar diuen que donaria per viure a 1 persona, i això vol dir fer tots els papers de l'auca.
De totes maneres la decisió és sumament difícil:

Si ho agafo és un gran problema que es tradueix en més feina, més hores, més maldecaps i menys temps per a mi.
Si no ho agafo per contra és tornar a fer cua a l'oficina de l'atur, aguantar a unes persones que sembla que treballin per força i que es creuen superior a tu perque son funcionaris, i, buscar feina, ara amb 51 anys.

No sé que fer, bé si que sé que no vull agafar les regnes de l'empresa, però per altre banda em sento culpable de deixar que tanquin l'empresa.
Tot plegat un bon mal de cap, i ho he consultat al coixí tota la nit i no m'ha donat la sol·lució...

dilluns, 26 de maig del 2008

IRENA SENDLER

No n'havia sentit parlar mai, i un bon dia mirant els correus que m'envien em va cridar l'atenció un power point que portava aquest nom IRENA SENDLER, i el vaig obrir i davant meu em va passar la historia d'aquesta GRAN dona, d'una dona que va arriscar la seva vida per salvar a 2500 nens jueus de mans dels nazis, una història colpidora, que em va emocionar i em va fer pensar.... quant veiem o ens expliquen histories de persones que han arriscat la seva vida moltes vegades pensem: segur que jo també ho hauria fet! segur? no n'estic tan segura de que jo en fos capaç, una cosa es dir-ho quan saps que la possibilitat de trobar-te en una situació similar és remota i l'altre és com reaccionaries si t'hi trobessis de veritat.
El pare de l'Irena era un metge i la seva maxima (que va inculcar a la seva filla des de petita) va ser: encara que no sapigues nedar si veus algú que s'ofega tirat-hi per salvar-lo!. Jo no sé nadar (l'aigua em fa por si m'arriva a la panxa!) i no sé si en seria capaç de tirar-m'hi, segurament faria tot el que estigues a la meva mà, com cridar, buscar ajuda, alguna corda, no sé el que fos, però, tirar-me a l'aigua no ho sé! espero no trobar-me mai amb una situació d'aquest tipus perque no sé si després m'en podria sentir orgullosa o avergonyida.
Tornem a la història de l'Irena, vaig buscar la seva història per internet i vaig trobar que va ser desconeguda fins i tot al seu país, el règim comunista no se'n va fer ressó en tots els anys d'estar al poder, fins que algú ho va fer públic i molts dels nens que ella va salvar la varen reconèixer.
Va ser detinguda i torturada per la Gestapo després que algú la denuncies, i per aquestes tortures va viure mitja vida enganxada en una cadira de rodes.
Fins el dia 12 de maig i amb 97 anys va viure en una residència de Varsòvia envoltada de flors, fotografies i cartes d'agraiments d'aquells nens que ella va salvar.
Ahir a la revista de La Vanguardia l'Angeles Caso en parlava i la descrivia com una dona bella molt bella, com un àngel i així deu ser....

divendres, 23 de maig del 2008

HERBES REMEIRES

Ahir a la biblioteca varen fer una xerrada sobre HERBES REMEIRES la va fer l'Elvira Freire, que està a l'escola de la Mariló Casals, va ser molt interessant.
Ens va parlar de les herbes que tenim per aquí, de remeis que feien les nostres iaies i que ara s'estan perdent, de cosmètica amb herbes, de vins ...etz.
La veritat és que moltes vegades per mandra no les fas servir, és molt més sencill obrir la farmaciola i agafar una aspirina, un gelocatil, un antiinflamatori....
que no mirar quina herba et pot anar millor pel tipus de dolencia que tens. A casa en tinc sempre, fins hi tot al jardi hi tenen el seu espai, be tenen quasi tot el jardi per elles, ja que cada dia n'hi planto més. Ara que hi ha sequera les herbes remeieres del país són les que millor s'adapten, per tant les meves herbes comencen a prendre l'espai a la gespa, ja que aquesta no l'aguanta tan bé.
Us passaré un remei que el portaré a la practica un dia d'aquests perque m'ha semblat força interessant, és el COIXÍ DELS SOMNIS: Fer una coixinera de la mida que volgueu (com més gran, més herbes haureu de posar-hi!), que la pogueu tancar per un costat amb una cremallera o amb "velcro", i l'ompliu amb: tarongina, camamilla i una miqueta d'espígol (no cal dir que totes han de estar seques), ens va dir que era un bon remei per qui li costi adormir-se.
Ja ho provaré i us diré el què.
Des d'aquí us animo a descobrir les herbes remeieres, la humanitat se n'ha servit fins no fa massa temps, redescubrim-les altre cop!!!

dimecres, 21 de maig del 2008

JUNTS

Junts, junts, sempre junts,
així ho diran cada capvespre,
mentre la llum del seu llitet
no és la de cap estrella.
Junts, sense un recer,
junts i així fer-se de pare i mare,
junts, junts, sempre junts.

Lluny, lluny, sempre lluny
de qualsevol gest de tendresa,
el pare va pujar a un cavall
que se'l va endur per sempre,
les feines d'amor
deixen la mare sempre vençuda.
Lluny, lluny sempre és lluny.

Junts, junts, sempre junts,
mentre al carrer veus nadalenques
canten un món que els escarneix
i els omple de tristesa.
Junts i orfes dels déus,
els dos germans del Raval s'adormen.
Junts, junts i a prop teu.

Junts, junts i tan lluny,
els dos germans del Raval s'adormen,
lluny, lluny, i tan junts.

dimarts, 20 de maig del 2008

Carnet de conduir

Avui estreno blog i l'estreno amb la notícia que el meu fill s'ha tret el carnet de conduir.
Si, te els 18 anys fets, al novembre passat i ja te carnet, a la primera, quina diferència amb mi, jo vaig necessitar anar-hi 5 cops per tenir-lo.


Reconec que: és bo tenir-lo, però a mi no m'agrada conduir.....

et dona independència, però a mi no m'agrada conduir.....

Que voleu que us digui, no m'agradava ni quant tenia 20 anys imagineu-vos ara que ja he arrivat al mig segle i que les carreteres en van plenes de gom a gom, de cotxes vull dir i de conductors que no en saben, i de conductors que es pensen que estan al circuit de Montmeló.
Be, és a mi que no m'agrada conduir, i aquest no és el cas del meu fill, a ell si que li agrada, i espero que sigui un bon conductor, que sigui prudent. Felicitats fill meu!!!