diumenge, 23 de maig del 2010

Cristianisme i islam

Avui com cada diumenge he repassat La Vanguardia mentre esmorzava, normalment primer llegeixo els titulars i si el titular m'interessa acabo de llegir la natícia o l'article, de vegades no tinc massa temps i nomès faig els titulars i deixo la lectura per més tard i llavors ja no torno a agafar el diari, avui però he fet com sempre hi he arrivat a la columna de la Pilar Rahola, ja vaig dir en un altre post que la Sra. Rahola mediàtica no m'agrada massa, però sí la seva ploma, normalment la seva columna del diumenge me la llegeixo i alguns dies hi estic d'acord i d'altres no, però avui he de dir que ella expressa molt millor el que jo penso, per tot afegeixo a continuació la columna integra de la Pilar però traduïda al català.
No m'agradaria ofendre a ningú o que ningú es sentís molest, crec que el respecte és fonamental per una bona convivència...

Cristianisme i islam

L'última notícia que ens arriba se situa al país "amic" del Marroc. "Rabat expulsa cristians estrangers acusant-los de proselitisme", diu el titular de La Vanguardia, i la informació dóna compte de l'expulsió de més de cent persones, alguna d'elles espanyola, acusades d'intentar convertir al cristianisme a ciutadans musulmans. Més enllà de la veracitat de l'acusació, que ho és tant com veraç pot ser la veritat d'una dictadura, el cert és que aquest és l'últim episodi d'una autèntica escalada de fustigació contra els cristians que viuen en països musulmans, el via crucis passa des estar obligats a viure clandestinament la seva fe fins a ser condemnats severament per mostrar una creu o una Bíblia. En molts d'aquests països, com Aràbia Saudita, els cristians no poden comprar terres i tenen prohibit parlar de la seva religió fora del seu cercle privat. Per descomptat, ni celebrar festes religioses, ni fer prèdiques ni restaurar esglésies. I en algunes d'aquestes teocràcies l'incompliment de les normes significa la pena de mort. I, més enllà de les múltiples lleis que regulen la segregació fins l'asfíxia del cristianisme a les zones musulmanes, en els darrers temps s'ha intensificat la fustigació social, cremant esglésies, amenaçant a poblacions, expulsant religiosos, saquejant terres i fins i tot assassinant. Egipte i Pakistan, per exemple, han presentat capítols molt greus al respecte i al nord musulmà de Nigèria han assassinat a cops de matxet a més de cinc-cents cristians, encara que el cas més brutal és, sens dubte, és el de la guerra del fonamentalisme islàmic sudanès contra l'animisme i el cristianisme dels sudanesos del sud. Porten milions de morts.

Terra Santa no queda exempta de la pressió islàmica contra el cristianisme. A Betlem, on la presència cristiana ha estat contínua des de fa dos mil anys, només queda un terç de la població cristiana històrica, i la població àrab cristiana a tot el territori palestí ha passat del 15% en els anys cinquanta a poc més del 2 %. No hi ha cap dubte sobre les causes d'aquesta emigració forçosa o d'aquesta igualment forçosa conversió: la pressió social i violenta de l'islamisme radical. En aquest sentit, no deixa de ser xocant que el mateix fanatisme fonamentalista que exigeix a les democràcies occidentals tot tipus de drets, fins i tot el dret a segregar les dones i tapar amb presons tèxtils dels peus al cap, no tingui necessitat de respectar ni els mínims drets de les minories religioses allà on exerceix el poder. Xocant, però lògic, no en va no parlem de religió, sinó de ideologia, no parlem de tolerància, sinó d'imposició, no parlem de respecte, sinó de domini. No parlem, doncs, de Déu, sinó d'homes que fan servir a Déu per matar Déu.