dimecres, 17 de març del 2010

Les meves mans



Tornem a parlar de mans, però aquest cop és diferent, les meves no parlen movent-se, be si que parlen si ho faig però el cas és que vull parlar del que les meves mans em diuen quan me les miro.
Si teniu temps, be no massa tampoc, us les mireu, a primera vista veieu les mans, no res, mireu-les més i començareu a sentir-les, elles us aniran explicant la vostra vida,són un fidel reflex del que has passat.
Per tant avui jo he escoltat les meves mans i m'han dit: Veus el senyal petit, imperceptible que tens al canell esquerra, just on hi ha res ratlles que semblen un braçalet? Recordes quant t'ho vas fer? I jo contesto: Uf! que en fa de temps, si jo era una criatura d'uns 6 anys crec! La iaia tenia unes campanetes enfiladisses a una paret de l'eixida i per tant a la paret hi havia uns claus per lligar-hi els cordills i jo jugant em vaig clavar un d'aquests claus aquí, al canell, Verge Santa!! quin rebombori vaig muntar, vaig posar tothom en solfa!
Miro més i escolto, un altre senyal al dit index de la mà esquerra, va ser un tall fondo, amb ganivet de serra, tallant el pa del campament de Joanetes, jo tenia 17 anys, se'm va infectar, i en Pere a lo "bruto" me'l va esprema, com si fos una taronja i en volguesis el suc, em va fer un mal horrorós però se'm va curar (gràcies Pere! i perdona el que et vaig dir!), si per fer el DNI hagués de fer l'empremta amb la mà esquerra em sortiria el senyal.
Què més? sí més marques! la Neska, la gossa dels meus pares em va fer una esgarrapada a la mà esquerra (de moment escolto l'esquerra!) a sobre, entre el canell i el dit gros, pobreta Neska va ser jugant, ja era gran jo, uns 30 anys, no em va fer mal però va deixar marca. Què queda? a l'esquerra res més, be si les arrugues però aquestes diuen que no me les he cuidat tan com ho hauria d'haver fet, ara ja és massa tard.
La mà dreta, és curiòs no hi tinc marques que diguin massa res, són marques de la vida quotidiana, d'aquelles que et trobes i no saps com te les has fet.
Sí, una al dit index, ja quasi no es veu, però sí hi és i hi és des dels meus 17-18 anys, em va sortir una berruga i és veia moltissim (jo la veia moltissim!!) el meu tiet em va dir que me la cremès, que ho fes amb un líquid que venien a la farmàcia que és deia "nitroina" crec, que empapès una boleta de cotó fluix (de la mida dela berruga) d'aquest líquid i el poses sobre la berruga i desprès l'emboliquès amb esparadrap i li tingués tota la nit (ara també ho faria, segur!) no vaig dormir en tota la nit em pensava que el dit em cauria a troços, però jo ferma, i al matí encara em quedava dit (per sort!) però la berruga va saltar amb el cotó, no ho he tornar a probar mai més, i el senyal que em va quedar m'hi fa pensar.
Tinc els dits llargs, ara ja una mica deformats coses de l'edat, sempre em deien que tenia les mans de pianista i em sembla que l'únic piano que he tocat va ser un de joguina que vaig tenir, vermell, de cua, amb les seves potes desmontables i 7 tecles, però que hi podia tocar un pilot de cançonetes. He treballant sempre tocant tecles, ja sé que no és el mateix, almenys la música no és la mateixa, primer de les màquines d'escriure, desprès les de l'ordinador, no vaig fer mai mecanografia però pel meu compte sempre he intentat escriure amb tots els dits i ho faig, tot i que és més fàcil fer-ho amb un parell de cada mà, almenys per a mi.
Dons bé, us el recomano aquest exercici de mirar-vos les mans i escoltar que us diuen, veureu com trobareu coses que potser ja ni recordeu.

1 comentari:

Arda ha dit...

M'estic mirant les meves. Ja comencen a tenir alguna taca d'aquestes pròpies de l'edat. Unes petites arrugues i poca cosa mes.
Peró m'has fet recordar que em vaig trencar dos dits de la ma esquerra. Que tinc una petita senyal per haver-me xumat el dit fins ben grandeta (7 o 8 anys). I sense que n'hagi quedat cap marca visible, que he canviat un munt de bolquers, eixugat llàgrimes, guarit petites ferides......
Com tu i com tantes mares.
Beneïdes mans!.