SANTA MARIA DEL MAR

Impressionant! Santa Maria del Mar sempre ha estat per a mi una de les grans obres que ens ha deixat la història.
Fa molts anys anys que la vaig descobrir, quan amb la meva mare i la meva germana anavem a casa la iaia que vivia a Mataró, i que era tota una odisea, agafavem el tren a Vic o de Balenyà que venia de Puigcerdà i que ens deixava després de quasi 3 hores a la Plaça Catalunya i llavors, no com ara, havies d'anar a l'estació de França a buscar el tren en direcció a Mataró i baixavem per les Rambles, normalment carregades, l'itenerari que ens feia fer la meva mare no el recordo del tot, nomès recordo una botiga que feia, i fa cantonada, amb figures xineses que em sembla recordar que venienh paraigues i com no Santa Maria del Mar,
no hi varem entrar fins molt més tard, no recordo quan varem començar a anar a Mataró, suposo que havia de ser molt menuda, però recordo que el dia que varem entrar a Santa Maria jo ja tenia uns 10 anys i vaig quedar muda mirant aquelles parets, aquella grandiositat, aquells vitralls... i... la vaig adoptar com a la meva primera MARAVELLA particular.
Dons dissabre vaig tenir el plaer d'anar-hi a fer una ruta turítica, basada en la novel·la d'en Falcones "L'Església del Mar", hi varem arrivar al matí a les 9 i tots els carrers estaven molt tranquils, va ser un gust passejar-se per aquell indret sense gent, sense cotxes i gairebé sense fressa. La noia que ens va venir a fer de guia un 10, es diu Mamen i era d'Itineraplus i ens va fer una ruta plena d'anecdotes i plena de simpatia.
Gràcies Mamen!
Erem 19 persones i crec que parlo en nom de totes quant dic que va ser fantastic i molt molt interessant, la veritat és que ho recomano a tothom.

LA VIDA.....LA MORT (2)

Si l'altre dia amb el mateix títol parlava de la mort, la mort sobtada d'una persona força jove, crec que és just parlar també de la VIDA.
No cal que nomès parlem de la vida quant la relacionem amb la mort.
Ahir em vaig trobar a una parella d'amics que fa 9 dies van tenir el seu primer fill, el portaven a passeig i se'ls veia realment feliços, no nomès els reia la boca sinó que també tenien el somriure als ulls.
També ahir parlava amb una persona que fa un any la seva filla el va fer avi, i em comentava que no podia explicar el que sentia pel seu net, que feia coses que no recordava haver fet quant va ser pare, i que estava disfrutant cada instant d'aquesta criatura, aixó malauradement passa quan la feina t'absorveix completament i és difícil tenir estones amb el teu fill.

No vull dir amb aixó que quan ets pare no passes temps amb els teus fills i sí, en canvi quan ets avi, no, crec que tot es questió de prioritats. Tampoc crec que sigui questió de "qualitat" enlloc de "quantitat", els fills necessiten el pares i els necessiten a tots dos i el màxim de temps possible. Però bé, una cosa és el que pensem i l'altre molt diferent el que podem fer, les circunstàncies no sempre són favorables.
Però jo sempre els dono el mateix consells als pares novells: Passeu tant temps com pugueu amb els vostres fills, els anys passen ràpid i més quant són petits, val la pena viure els seus primers anys amb plenitud, celebrant cada nou gest que fan, cada nova passa, cada nova paraula.... i així quant ja et tenen 23 i 18 anys i ja sembla que no et necessiten, recordes aquells anys no amb enyorança sino amb l'alegria de haver-los viscut.
A tots els nadons que comencen a caminar per aquesta VIDA els dedico aquesta cançó, com no d'en Lluís Llach:


LA JOIA (CANÇÓ DE RERAVERA)
Ja només sé cantar per dir-te
que hi ha un món nou dins aquest món que et costa viure.
Que val la pena si tens la força dins del cor
per prendre el risc que és sempre el bell intent
de posseir...
la joia, la joia per què avances
pel llarg i vell camí que du a un món millor.

No em dono vergonya d'aquests somnis
ni em cansa fer un poc més possible l'impossible.
Que si no arribo fins al destí que em diu el cor,
faré senyal del lloc a l'horitzó
guardant en mi
la joia, la joia de sentir-vos
sabent que aneu encara molt més lluny que jo.

No hi puc fer res i et dic encara
que un món millor sempre t'espera enllà dels astres.
No és sols un somni,
també és la urgència pel dolor
de tanta gent, desheretats de tot,
de tot menys de...
la joia, la joia d'inventar-se
un bell demà més digne on hi surti el sol...

L'ESTACA EN ÀRAB

En Lluís Llach ha estat i és la banda sonora de la meva vida. El vaig descobrir amb 17 anys (ara en tinc 51!) i sempre he trobat la cançó oportuna per un moment donat, recordo quan el meu tiet es va morir de càncer l'any 1975, ell havia tret "I si canto trist" cada cançó em recordava que jo també cantava trista. Recordo també els primers anys de la "transició" en que jo estava en un grup escolta i entonavem L'Estaca, Cal que neixin flors a cada instant....

Ara ell ja no canta, nomès en els cd's, però les seves cançons han donat la volta al món i mira, l'altre dia un amic em fa arrivar un enllaç d'internet on una cantautora que es diu Amel Mathlouthi canta l'Estaca (Y'a kadhi l'ahkam) en àrab, la pàgina és un blog d'un festival que es va fer a l'agost a Kelíbia una població de Tunez: www.acam-kelibia.blogspot.com. Val la pena us la recomano.

A CAVALL DEL VENT

Ahir el comiat de la Fina va començar amb la cançó A CAVALL DEL VENT de Lluís Llach, és una cançó del seu album Com un arbre nu de l'any 1972. Una canço que pot tenir moltes interpretacions i la d'ahir n'és una.

A CAVALL DEL VENT

Sé que això és un adéu
on no manquen plors
ni el soroll dels mots.

Sé que el temps llevarà
un mur silenciós
d'oblits i records.

Però em crida, em crida el vent
i me'n vaig amb ell.

Sé que hem tingut la raó
i, només per això,
tornaria a estimar-te.

Sé que els acords que escric
són per tenir aquí
la teva semblança.

Però em crida, em crida el vent
i me'n vaig amb ell.

Sé que això és un adéu
on no manquen plors
ni el soroll dels mots.

Però em crida, em crida el vent
i me'n vaig amb ell.

LA VIDA.... LA MORT

Ens afanem diariament per aconseguir qualsevol cosa que ens pugui fer mé guapos, més rics, més populars, menys escrupulosos, més competitius, més freds....més, ...més, ...menys, menys...i al final per a què?

La vida és una carrera d'obstacles, els has d'anar saltant, en alguns t'hi entrebanques i et costa molt tornar-te a aixexar, però ho has de fer, si a més dels obstacles hi possem tots els "més" i tots els "menys", la vida pot semblar un riu sortit de mare.


Un dia, de sobte et sona el telefon (normalment les males notícies t'arriven per telefon!) i escoltes la veu d'una persona que et diu: "saps la noticía? No, quina? saps qui s'ha mort? Ostres no, no sé res qui? La Fina C........" i de cop et passen pel cap els moments que vas coincidir amb ella, quant erem les dues més joves i coincidiem molt més, l'última vegada que vaig parlar amb ella i que per cert no va ser gens agradable (ni ella, ni jo)....
Tot i que no s'hi hagi mantingut una amistat amb aquesta persona, la notícia no et deixa indiferent i llavors et ve replantejar-te moltes coses, algunes ja les tens molt clares (nomes s'han de fer anys!) d'altres encara hi caus alguna vegada i llavors dius: LA VIDA SON QUATRE DIES I TRES DELS QUATRE ESTAN ENNUBOLATS.
Avui he rebut un e-mail d'aquests que hi ha frases que fan pensar i que deia:
VIU CADA DIA COM SI FOS L'ÚLTIM!
Potser sí que ho haurem de posar en practica, potser sí que haurem de dir cada dia "t'estimo" a qui ens estimem, potser sí que haurem de perdonar i perdonar-nos...
perquè la línia que separa la vida de la mort quasi no es veu.
Adeu Fina, la teva cursa d'obstacles ja l'has acabat, ara continua amb el teu CREIXAMENT.