SENSE FEINA

Està a punt de passar el que em temia de fa temps, l'empresa on treballo vol tancar però li sap greu i no se li acut res més que demanar-me que l'agafi jo!
M'ho van demanar fa temps i els vaig dir que no, varen fer la roda a la resta de personal (nomès 4) i tothom els va dir que no, els altres tenen altres históries, un està a punt de jubilar-se, l'altre ja té una empresa que ara la portarà a temps total i l'altre ja ha trobat una altre feina. Ara ja no volen aguantar més, diuen que hi perden calés, de fent estant pagant encara els ERRORS de l'antic gerent i el que va deixar penjant, i han tornat a mi dien-me que sóc la persona perfecte, que jo m'en sortiria...etc, etc, etc. Jo ho agafaria partint de 0, o sigui sense els deutes i amb la cartera de clients........
Que voleu que us digui, estic a punt de fer 51 anys, no tinc ganes ara de tenir la responsabilitat d'una empresa i menys portar-ho jo tot, perque, clar diuen que donaria per viure a 1 persona, i això vol dir fer tots els papers de l'auca.
De totes maneres la decisió és sumament difícil:

Si ho agafo és un gran problema que es tradueix en més feina, més hores, més maldecaps i menys temps per a mi.
Si no ho agafo per contra és tornar a fer cua a l'oficina de l'atur, aguantar a unes persones que sembla que treballin per força i que es creuen superior a tu perque son funcionaris, i, buscar feina, ara amb 51 anys.

No sé que fer, bé si que sé que no vull agafar les regnes de l'empresa, però per altre banda em sento culpable de deixar que tanquin l'empresa.
Tot plegat un bon mal de cap, i ho he consultat al coixí tota la nit i no m'ha donat la sol·lució...

IRENA SENDLER

No n'havia sentit parlar mai, i un bon dia mirant els correus que m'envien em va cridar l'atenció un power point que portava aquest nom IRENA SENDLER, i el vaig obrir i davant meu em va passar la historia d'aquesta GRAN dona, d'una dona que va arriscar la seva vida per salvar a 2500 nens jueus de mans dels nazis, una història colpidora, que em va emocionar i em va fer pensar.... quant veiem o ens expliquen histories de persones que han arriscat la seva vida moltes vegades pensem: segur que jo també ho hauria fet! segur? no n'estic tan segura de que jo en fos capaç, una cosa es dir-ho quan saps que la possibilitat de trobar-te en una situació similar és remota i l'altre és com reaccionaries si t'hi trobessis de veritat.
El pare de l'Irena era un metge i la seva maxima (que va inculcar a la seva filla des de petita) va ser: encara que no sapigues nedar si veus algú que s'ofega tirat-hi per salvar-lo!. Jo no sé nadar (l'aigua em fa por si m'arriva a la panxa!) i no sé si en seria capaç de tirar-m'hi, segurament faria tot el que estigues a la meva mà, com cridar, buscar ajuda, alguna corda, no sé el que fos, però, tirar-me a l'aigua no ho sé! espero no trobar-me mai amb una situació d'aquest tipus perque no sé si després m'en podria sentir orgullosa o avergonyida.
Tornem a la història de l'Irena, vaig buscar la seva història per internet i vaig trobar que va ser desconeguda fins i tot al seu país, el règim comunista no se'n va fer ressó en tots els anys d'estar al poder, fins que algú ho va fer públic i molts dels nens que ella va salvar la varen reconèixer.
Va ser detinguda i torturada per la Gestapo després que algú la denuncies, i per aquestes tortures va viure mitja vida enganxada en una cadira de rodes.
Fins el dia 12 de maig i amb 97 anys va viure en una residència de Varsòvia envoltada de flors, fotografies i cartes d'agraiments d'aquells nens que ella va salvar.
Ahir a la revista de La Vanguardia l'Angeles Caso en parlava i la descrivia com una dona bella molt bella, com un àngel i així deu ser....

HERBES REMEIRES

Ahir a la biblioteca varen fer una xerrada sobre HERBES REMEIRES la va fer l'Elvira Freire, que està a l'escola de la Mariló Casals, va ser molt interessant.
Ens va parlar de les herbes que tenim per aquí, de remeis que feien les nostres iaies i que ara s'estan perdent, de cosmètica amb herbes, de vins ...etz.
La veritat és que moltes vegades per mandra no les fas servir, és molt més sencill obrir la farmaciola i agafar una aspirina, un gelocatil, un antiinflamatori....
que no mirar quina herba et pot anar millor pel tipus de dolencia que tens. A casa en tinc sempre, fins hi tot al jardi hi tenen el seu espai, be tenen quasi tot el jardi per elles, ja que cada dia n'hi planto més. Ara que hi ha sequera les herbes remeieres del país són les que millor s'adapten, per tant les meves herbes comencen a prendre l'espai a la gespa, ja que aquesta no l'aguanta tan bé.
Us passaré un remei que el portaré a la practica un dia d'aquests perque m'ha semblat força interessant, és el COIXÍ DELS SOMNIS: Fer una coixinera de la mida que volgueu (com més gran, més herbes haureu de posar-hi!), que la pogueu tancar per un costat amb una cremallera o amb "velcro", i l'ompliu amb: tarongina, camamilla i una miqueta d'espígol (no cal dir que totes han de estar seques), ens va dir que era un bon remei per qui li costi adormir-se.
Ja ho provaré i us diré el què.
Des d'aquí us animo a descobrir les herbes remeieres, la humanitat se n'ha servit fins no fa massa temps, redescubrim-les altre cop!!!

JUNTS

Junts, junts, sempre junts,
així ho diran cada capvespre,
mentre la llum del seu llitet
no és la de cap estrella.
Junts, sense un recer,
junts i així fer-se de pare i mare,
junts, junts, sempre junts.

Lluny, lluny, sempre lluny
de qualsevol gest de tendresa,
el pare va pujar a un cavall
que se'l va endur per sempre,
les feines d'amor
deixen la mare sempre vençuda.
Lluny, lluny sempre és lluny.

Junts, junts, sempre junts,
mentre al carrer veus nadalenques
canten un món que els escarneix
i els omple de tristesa.
Junts i orfes dels déus,
els dos germans del Raval s'adormen.
Junts, junts i a prop teu.

Junts, junts i tan lluny,
els dos germans del Raval s'adormen,
lluny, lluny, i tan junts.

Carnet de conduir

Avui estreno blog i l'estreno amb la notícia que el meu fill s'ha tret el carnet de conduir.

Si, te els 18 anys fets, al novembre passat i ja te carnet, a la primera, quina diferència amb mi, jo vaig necessitar anar-hi 5 cops per tenir-lo.

Reconec que: és bo tenir-lo, però a mi no m'agrada conduir.....

et dona independència, però a mi no m'agrada conduir.....

Que voleu que us digui, no m'agradava ni quant tenia 20 anys imagineu-vos ara que ja he arrivat al mig segle i que les carreteres en van plenes de gom a gom, de cotxes vull dir i de conductors que no en saben, i de conductors que es pensen que estan al circuit de Montmeló.

Be, és a mi que no m'agrada conduir, i aquest no és el cas del meu fill, a ell si que li agrada, i espero que sigui un bon conductor, que sigui prudent. Felicitats fill meu!!!