dimecres, 17 de setembre de 2008

LA VIDA.....LA MORT (2)

Si l'altre dia amb el mateix títol parlava de la mort, la mort sobtada d'una persona força jove, crec que és just parlar també de la VIDA.
No cal que nomès parlem de la vida quant la relacionem amb la mort.
Ahir em vaig trobar a una parella d'amics que fa 9 dies van tenir el seu primer fill, el portaven a passeig i se'ls veia realment feliços, no nomès els reia la boca sinó que també tenien el somriure als ulls.
També ahir parlava amb una persona que fa un any la seva filla el va fer avi, i em comentava que no podia explicar el que sentia pel seu net, que feia coses que no recordava haver fet quant va ser pare, i que estava disfrutant cada instant d'aquesta criatura, aixó malauradement passa quan la feina t'absorveix completament i és difícil tenir estones amb el teu fill.

No vull dir amb aixó que quan ets pare no passes temps amb els teus fills i sí, en canvi quan ets avi, no, crec que tot es questió de prioritats. Tampoc crec que sigui questió de "qualitat" enlloc de "quantitat", els fills necessiten el pares i els necessiten a tots dos i el màxim de temps possible. Però bé, una cosa és el que pensem i l'altre molt diferent el que podem fer, les circunstàncies no sempre són favorables.
Però jo sempre els dono el mateix consells als pares novells: Passeu tant temps com pugueu amb els vostres fills, els anys passen ràpid i més quant són petits, val la pena viure els seus primers anys amb plenitud, celebrant cada nou gest que fan, cada nova passa, cada nova paraula.... i així quant ja et tenen 23 i 18 anys i ja sembla que no et necessiten, recordes aquells anys no amb enyorança sino amb l'alegria de haver-los viscut.
A tots els nadons que comencen a caminar per aquesta VIDA els dedico aquesta cançó, com no d'en Lluís Llach:


LA JOIA (CANÇÓ DE RERAVERA)
Ja només sé cantar per dir-te
que hi ha un món nou dins aquest món que et costa viure.
Que val la pena si tens la força dins del cor
per prendre el risc que és sempre el bell intent
de posseir...
la joia, la joia per què avances
pel llarg i vell camí que du a un món millor.

No em dono vergonya d'aquests somnis
ni em cansa fer un poc més possible l'impossible.
Que si no arribo fins al destí que em diu el cor,
faré senyal del lloc a l'horitzó
guardant en mi
la joia, la joia de sentir-vos
sabent que aneu encara molt més lluny que jo.

No hi puc fer res i et dic encara
que un món millor sempre t'espera enllà dels astres.
No és sols un somni,
també és la urgència pel dolor
de tanta gent, desheretats de tot,
de tot menys de...
la joia, la joia d'inventar-se
un bell demà més digne on hi surti el sol...

1 comentari:

Arda ha dit...

Meravellós com sempre en Llac.
I de part d'una avia absolutament "vocacional"...preciós el post.
Preciós l'homenatge a la vida!.