Ara ell ja no canta, nomès en els cd's, però les seves cançons han donat la volta al món i mira, l'altre dia un amic em fa arrivar un enllaç d'internet on una cantautora que es diu Amel Mathlouthi canta l'Estaca (Y'a kadhi l'ahkam) en àrab, la pàgina és un blog d'un festival que es va fer a l'agost a Kelíbia una població de Tunez: www.acam-kelibia.blogspot.com. Val la pena us la recomano.
dimarts, 9 de setembre del 2008
L'ESTACA EN ÀRAB
En Lluís Llach ha estat i és la banda sonora de la meva vida. El vaig descobrir amb 17 anys (ara en tinc 51!) i sempre he trobat la cançó oportuna per un moment donat, recordo quan el meu tiet es va morir de càncer l'any 1975, ell havia tret "I si canto trist" cada cançó em recordava que jo també cantava trista. Recordo també els primers anys de la "transició" en que jo estava en un grup escolta i entonavem L'Estaca, Cal que neixin flors a cada instant....
Ara ell ja no canta, nomès en els cd's, però les seves cançons han donat la volta al món i mira, l'altre dia un amic em fa arrivar un enllaç d'internet on una cantautora que es diu Amel Mathlouthi canta l'Estaca (Y'a kadhi l'ahkam) en àrab, la pàgina és un blog d'un festival que es va fer a l'agost a Kelíbia una població de Tunez: www.acam-kelibia.blogspot.com. Val la pena us la recomano.
Ara ell ja no canta, nomès en els cd's, però les seves cançons han donat la volta al món i mira, l'altre dia un amic em fa arrivar un enllaç d'internet on una cantautora que es diu Amel Mathlouthi canta l'Estaca (Y'a kadhi l'ahkam) en àrab, la pàgina és un blog d'un festival que es va fer a l'agost a Kelíbia una població de Tunez: www.acam-kelibia.blogspot.com. Val la pena us la recomano.
dijous, 4 de setembre del 2008
A CAVALL DEL VENT
Ahir el comiat de la Fina va començar amb la cançó A CAVALL DEL VENT de Lluís Llach, és una cançó del seu album Com un arbre nu de l'any 1972. Una canço que pot tenir moltes interpretacions i la d'ahir n'és una.A CAVALL DEL VENT
Sé que això és un adéu
on no manquen plors
ni el soroll dels mots.
Sé que el temps llevarà
un mur silenciós
d'oblits i records.
Però em crida, em crida el vent
i me'n vaig amb ell.
Sé que hem tingut la raó
i, només per això,
tornaria a estimar-te.
Sé que els acords que escric
són per tenir aquí
la teva semblança.
Però em crida, em crida el vent
i me'n vaig amb ell.
Sé que això és un adéu
on no manquen plors
ni el soroll dels mots.
Però em crida, em crida el vent
i me'n vaig amb ell.
dimarts, 2 de setembre del 2008
LA VIDA.... LA MORT
Ens afanem diariament per aconseguir qualsevol cosa que ens pugui fer mé guapos, més rics, més populars, menys escrupulosos, més competitius, més freds....més, ...més, ...menys, menys...i al final per a què?
La vida és una carrera d'obstacles, els has d'anar saltant, en alguns t'hi entrebanques i et costa molt tornar-te a aixexar, però ho has de fer, si a més dels obstacles hi possem tots els "més" i tots els "menys", la vida pot semblar un riu sortit de mare.
Un dia, de sobte et sona el telefon (normalment les males notícies t'arriven per telefon!) i escoltes la veu d'una persona que et diu: "saps la noticía? No, quina? saps qui s'ha mort? Ostres no, no sé res qui? La Fina C........" i de cop et passen pel cap els moments que vas coincidir amb ella, quant erem les dues més joves i coincidiem molt més, l'última vegada que vaig parlar amb ella i que per cert no va ser gens agradable (ni ella, ni jo)....
Tot i que no s'hi hagi mantingut una amistat amb aquesta persona, la notícia no et deixa indiferent i llavors et ve replantejar-te moltes coses, algunes ja les tens molt clares (nomes s'han de fer anys!) d'altres encara hi caus alguna vegada i llavors dius: LA VIDA SON QUATRE DIES I TRES DELS QUATRE ESTAN ENNUBOLATS.
Avui he rebut un e-mail d'aquests que hi ha frases que fan pensar i que deia:
VIU CADA DIA COM SI FOS L'ÚLTIM!
Potser sí que ho haurem de posar en practica, potser sí que haurem de dir cada dia "t'estimo" a qui ens estimem, potser sí que haurem de perdonar i perdonar-nos...
perquè la línia que separa la vida de la mort quasi no es veu.
Adeu Fina, la teva cursa d'obstacles ja l'has acabat, ara continua amb el teu CREIXAMENT.
La vida és una carrera d'obstacles, els has d'anar saltant, en alguns t'hi entrebanques i et costa molt tornar-te a aixexar, però ho has de fer, si a més dels obstacles hi possem tots els "més" i tots els "menys", la vida pot semblar un riu sortit de mare.
Un dia, de sobte et sona el telefon (normalment les males notícies t'arriven per telefon!) i escoltes la veu d'una persona que et diu: "saps la noticía? No, quina? saps qui s'ha mort? Ostres no, no sé res qui? La Fina C........" i de cop et passen pel cap els moments que vas coincidir amb ella, quant erem les dues més joves i coincidiem molt més, l'última vegada que vaig parlar amb ella i que per cert no va ser gens agradable (ni ella, ni jo)....
Tot i que no s'hi hagi mantingut una amistat amb aquesta persona, la notícia no et deixa indiferent i llavors et ve replantejar-te moltes coses, algunes ja les tens molt clares (nomes s'han de fer anys!) d'altres encara hi caus alguna vegada i llavors dius: LA VIDA SON QUATRE DIES I TRES DELS QUATRE ESTAN ENNUBOLATS.
Avui he rebut un e-mail d'aquests que hi ha frases que fan pensar i que deia:
VIU CADA DIA COM SI FOS L'ÚLTIM!
Potser sí que ho haurem de posar en practica, potser sí que haurem de dir cada dia "t'estimo" a qui ens estimem, potser sí que haurem de perdonar i perdonar-nos...
perquè la línia que separa la vida de la mort quasi no es veu.
Adeu Fina, la teva cursa d'obstacles ja l'has acabat, ara continua amb el teu CREIXAMENT.
dimecres, 27 d’agost del 2008
DESPRÈS DE LES VACANCES
Bé, ja hi tornem a ser, he estat quasi tot el mes de vacances, però vacances d'aquelles de no fer res, de no anar enlloc, d'estar-me asseguda o estirada lleguint un bon llibre, o mirant algún programa interessant (no gaires!), o parlar amb les persones que m'envolten, la família, els amics, els veïns...etc
I sabeu què? no em fa vergonya dir-ho, no em fa vergonya dir que no he anat enlloc de vacances, que he estat a casa, que no he obert l'ordinador per a res, ni per llegir els e-mails, que per cert quant he obert el correu una mica més i em desmaio, per això demano paciència, els aniré obrint de mica en mica.
Dons aixó m'he estat a casa, llegint el llibre que feia temps que tenia per a començar i no tenia temps de llegir, escoltant el cd que em varen regalar pel meu aniversari i que encara no havia escoltat del tot, jugar amb el gat i fer-li moxaines per poder escoltar el seu rum-rum, mirar el cel, els arbres que tinc al jardí amb les dues parelles de tórtores que aquest estiu hi han fet niu.
He disfrutat de la companyia de la família, però també d'estones de solitud.
Espero que tothom que ha fet vacances n'hagi gaudit i qui encara les ha de fer les gaudexi plenament.
I ara... tornar a la feina i gaudir-ne tan com puguem!!
dilluns, 28 de juliol del 2008
SEGREGAR LA HOMOSEXUALITAT
Ahir a La Vanguardia vaig llegir l'article d'opinió de la Pilar Rahola: SEGREGAR LA HOMOSEXUALIDAD (en castellà, no oblidem que La Vanguardia nomès és en castellà!), l'article em va cridar l'atenció, d'entrada el títol, vaig pensar que ens dirà avui la Pilar, ella no és pas sant de la meva devoció, però he de reconèixer que moltes vegades els seus articles toquen el punt exacte.
Parlava dels Eurogames que s'han celebrat aquest cap de setmana a Barcelona i que sigui dit de pas jo tampoc no vaig entendre gaire el perquè d'aquests jocs.
Passo uns fragments de l'escrit de la Pilar i els passo literalment amb castellà tal i com estaven:
Los Eurogames, decía. Perdonen, pero no lo entiendo. ¿No habíamos quedado en que la lucha por los derechos homosexuales era la lucha por la normalidad? ¿No se trataba de quebrar los prejuicios y romper los arquetipos que pesaban sobre el colectivo gay? ¿No era cuestión de demostrar que dormir con cualquiera no implicaba nada más que un hecho personal, y no tenía que derivar en un estigma social? ¿No se trataba de explicar que eran médicos, abogados, torneros, camareros, artistas, escritores, y que su condición sexual sólo era una materia íntima? ¿No se trataba de explicar que la sociedad era múltiple, y que los gais formaban parte de ella en plenitud de deberes y derechos?
Aquestes preguntes també me les vaig fer jo al contemplar les imatges que TV3 va difondre de la inauguració d'aquests jocs.
Em considero una persona molt tolerant però no crec que s'hagi de fer ostentació de res ni si ets homosexual, ni transexual, ni bisexual, en fi que a mi tant se m'en donen les inclinacions sexuals del meu veí, no em preocupen, la seva vida privada és seva i mentre la seva llibertat no obstruexi la meva, jo a la meva i cada u a la seva.
Finalmente, y perdonen el trazo grueso, ¿no se trataba de superar al maricón para dar la bienvenida al homosexual? Recuerdo haberlo escrito hace tiempo, en relación con la fiesta anual del orgullo gay. No podía, ni puedo, entender por qué es necesario, en dicha fiesta, hacer desfiles horteras, mostrando cuerpos vestidos como si estuvieran en un lupanar de bajos fondos, generalmente más cercanos a la chabacanería barata que a la reivindicación seria de un noble derecho. Algo parecido me ocurre con estos juegos. ¿Por qué motivo ser gay tiene que implicar tener un circo y unos Juegos Olímpicos gais? ¿En qué quedamos? ¿Se lucha por la normalidad o se lucha por la segregación? Cuando se anunciaron dichos Juegos, con toda pompa por parte de la consellera republicana de turno, que se aprestó rauda a hacer la rueda de prensa, convencida de que ganaba puntos en la olimpiada progre, ya expresé mi perplejidad. La mantengo. Sinceramente, me sorprende la utilización de la orientación sexual como elemento segregado de una sociedad. Y si dicha utilización tiene una finalidad económica, entonces nome sorprendo, me escandalizo. Personalmente, no creo que los Juegos Olímpicos gais aporten nada a la lucha contra la discriminación. Al contrario, creo que la apuntalan. Pero mueven dinero, y si el dinero no tiene color, parece que sí tiene orientación sexual. Como sea, lejos de luchar por que el mundo conozca a los grandes atletas gais, y por que sea normal no esconder la orientación sexual cuando se está en la cima del deporte, lejos de ello, se monta un espectáculo para que la gente convierta su gusto sexual en condición deportiva. Es decir, en la lucha por la normalidad, perpetramos espectáculos públicos tan anormales, que segregan a la parte mayoritaria de la sociedad. Alucinante.
No creo que se avance contra el prejuicio. Creo que se hace negocio con él.
Així avancem? crec que no...
Parlava dels Eurogames que s'han celebrat aquest cap de setmana a Barcelona i que sigui dit de pas jo tampoc no vaig entendre gaire el perquè d'aquests jocs.
Passo uns fragments de l'escrit de la Pilar i els passo literalment amb castellà tal i com estaven:
Los Eurogames, decía. Perdonen, pero no lo entiendo. ¿No habíamos quedado en que la lucha por los derechos homosexuales era la lucha por la normalidad? ¿No se trataba de quebrar los prejuicios y romper los arquetipos que pesaban sobre el colectivo gay? ¿No era cuestión de demostrar que dormir con cualquiera no implicaba nada más que un hecho personal, y no tenía que derivar en un estigma social? ¿No se trataba de explicar que eran médicos, abogados, torneros, camareros, artistas, escritores, y que su condición sexual sólo era una materia íntima? ¿No se trataba de explicar que la sociedad era múltiple, y que los gais formaban parte de ella en plenitud de deberes y derechos?
Aquestes preguntes també me les vaig fer jo al contemplar les imatges que TV3 va difondre de la inauguració d'aquests jocs.
Em considero una persona molt tolerant però no crec que s'hagi de fer ostentació de res ni si ets homosexual, ni transexual, ni bisexual, en fi que a mi tant se m'en donen les inclinacions sexuals del meu veí, no em preocupen, la seva vida privada és seva i mentre la seva llibertat no obstruexi la meva, jo a la meva i cada u a la seva.
Finalmente, y perdonen el trazo grueso, ¿no se trataba de superar al maricón para dar la bienvenida al homosexual? Recuerdo haberlo escrito hace tiempo, en relación con la fiesta anual del orgullo gay. No podía, ni puedo, entender por qué es necesario, en dicha fiesta, hacer desfiles horteras, mostrando cuerpos vestidos como si estuvieran en un lupanar de bajos fondos, generalmente más cercanos a la chabacanería barata que a la reivindicación seria de un noble derecho. Algo parecido me ocurre con estos juegos. ¿Por qué motivo ser gay tiene que implicar tener un circo y unos Juegos Olímpicos gais? ¿En qué quedamos? ¿Se lucha por la normalidad o se lucha por la segregación? Cuando se anunciaron dichos Juegos, con toda pompa por parte de la consellera republicana de turno, que se aprestó rauda a hacer la rueda de prensa, convencida de que ganaba puntos en la olimpiada progre, ya expresé mi perplejidad. La mantengo. Sinceramente, me sorprende la utilización de la orientación sexual como elemento segregado de una sociedad. Y si dicha utilización tiene una finalidad económica, entonces nome sorprendo, me escandalizo. Personalmente, no creo que los Juegos Olímpicos gais aporten nada a la lucha contra la discriminación. Al contrario, creo que la apuntalan. Pero mueven dinero, y si el dinero no tiene color, parece que sí tiene orientación sexual. Como sea, lejos de luchar por que el mundo conozca a los grandes atletas gais, y por que sea normal no esconder la orientación sexual cuando se está en la cima del deporte, lejos de ello, se monta un espectáculo para que la gente convierta su gusto sexual en condición deportiva. Es decir, en la lucha por la normalidad, perpetramos espectáculos públicos tan anormales, que segregan a la parte mayoritaria de la sociedad. Alucinante.
No creo que se avance contra el prejuicio. Creo que se hace negocio con él.
Així avancem? crec que no...
divendres, 25 de juliol del 2008
EXPOSICIÓ DE PINTURA D'EN JESÚS
Ahir vaig anar a la inauguració d'una exposició de pintura, el marc fantàstic el Temple Romà de Vic, les pintures tota una gama de colors de la terra, el pintor en Jesús Ramos, el marit de la Tere, amiga i companya de Som Dones.
Personalment la pintura d'en Jesús m'agrada, els tons terrosos que fa servir, la combinació de blaus, el seu abstracte està sempre acompanyat o quasi sempre de frases, de reflexions.
Visualment la seva pintura és un oasi per relaxar-te, una amiga que també hi era i amb qui compartim aficions li deia que quan havia entrat a la sala que no hi havia ningú la visió de les pintures l'ha tranquilitzat, li ha donat pau..., de fet la pintura d'en Jesús és com ell mateix, tranquil·la i que destil·la pau.
Felicitats Jesús i endavant.
Personalment la pintura d'en Jesús m'agrada, els tons terrosos que fa servir, la combinació de blaus, el seu abstracte està sempre acompanyat o quasi sempre de frases, de reflexions.
Visualment la seva pintura és un oasi per relaxar-te, una amiga que també hi era i amb qui compartim aficions li deia que quan havia entrat a la sala que no hi havia ningú la visió de les pintures l'ha tranquilitzat, li ha donat pau..., de fet la pintura d'en Jesús és com ell mateix, tranquil·la i que destil·la pau.
Felicitats Jesús i endavant.
dimecres, 23 de juliol del 2008
SOMNIS
Avui he tingut un somni realment extrany, estic en tot el procès de la feina (que encara no tinc clar com acabarà!), normalment no recordo res del que sommio, però noi avui no sé si és pels personatges que m'hi sortien o què però no me'l trec del cap.
Si hi ha algú que els sapiga interpretar, dons el convido a dir-me que vol dir:
Anava jo amb la Dolly (vaig treballar amb ella fins que es va morir ara farà 12 anys) i em portava a un lloc on hi havia força gent, sobretot nens d'uns 8, 10, 12 anys, i em feia seure a unes cadires disposades com en aquell joc de les cadires, al mig d'una sala dues files de cadires donant-se l'esquena, ens asseiem al costat d'altre gent, i quant estava asseguda m'adono que al sostre està ple d'unes terenyines molt, molt espesses i on s'hi veuen com uns tubs, que quan m'hi fixo bé són els nius d'unes aranyes
(més o menys com la de la foto!), n'hi ha de grans, de petites, vaja de totes mides. A mi em fan pànic les aranyes i li dic a la Dolly ostres marxem aixó està ple d'aranyes i començo a espolsar-me, ella que em diu: tranquila seu que no et faran res, però els nens ja s'han adonat de la meva por i s'acosten amb les aranyes a les mans i me les volen tirar a sobre i noto sobre la meva pell el contacte amb les potes de les aranyes....
I aquí m'he despertat tot espolsant-me i mirant per tota l'habitació a veure on eren les maleïdes aranyes.
Encara tinc l'angoixa del contacte...
He buscat per Internet i em diu que sommiar amb aranyes és bon presagi, però una amiga que en té un llibre m'ha dit que no... ara ves tu a saber....
Si hi ha algú que els sapiga interpretar, dons el convido a dir-me que vol dir:
Anava jo amb la Dolly (vaig treballar amb ella fins que es va morir ara farà 12 anys) i em portava a un lloc on hi havia força gent, sobretot nens d'uns 8, 10, 12 anys, i em feia seure a unes cadires disposades com en aquell joc de les cadires, al mig d'una sala dues files de cadires donant-se l'esquena, ens asseiem al costat d'altre gent, i quant estava asseguda m'adono que al sostre està ple d'unes terenyines molt, molt espesses i on s'hi veuen com uns tubs, que quan m'hi fixo bé són els nius d'unes aranyes
(més o menys com la de la foto!), n'hi ha de grans, de petites, vaja de totes mides. A mi em fan pànic les aranyes i li dic a la Dolly ostres marxem aixó està ple d'aranyes i començo a espolsar-me, ella que em diu: tranquila seu que no et faran res, però els nens ja s'han adonat de la meva por i s'acosten amb les aranyes a les mans i me les volen tirar a sobre i noto sobre la meva pell el contacte amb les potes de les aranyes....I aquí m'he despertat tot espolsant-me i mirant per tota l'habitació a veure on eren les maleïdes aranyes.
Encara tinc l'angoixa del contacte...
He buscat per Internet i em diu que sommiar amb aranyes és bon presagi, però una amiga que en té un llibre m'ha dit que no... ara ves tu a saber....
Subscriure's a:
Missatges (Atom)