TOROS SÍ, TOROS NO!!

Toros sí o toros no, vet aquí la questió del moment! El Parlament català ahir va prohibir les "corrides de toros" i ja s'aixecat la llebre. Per què? dons segons els defensors aixó s'ha fet pensant més en separar-nos d'Espanya que en l'animal. No crec que aquesta sigui la veritable raó, crec que qualsevol persona amb sensibilitat cap als animals, aquest espectacle li resulta força insuportable, jo mateixa per exemple, tinc el record de les "corrides de toros" per la tele pels anys 60-70 quant jo encara era molt joveneta, nomès hi havia 2 canals i quan hi havia toros nomes podies mirar toro, llavors ja vaig saber que no m'agradarien mai i llavors encara no era independentista ni sabia el què era.
A casa els meus avis n'eren molt aficionats sobretot l'avi que quant feien toros ningú podia destorbar-lo, dons jo tenia uns 9 o 10 anys i no havia vist mai cap corrida (al menys no ho recordava) ni per la tele i molt menys en directe (quan a Vic encara hi havia plaça de toros)li vaig demanar a l'avi que m'expliques que eren les coriides i em va convidar a seure amb ell i mirar-nos junts l'espectacle, quina il·lusió estar amb l'avi mirant una corrida!! ell em va anar explicant el que anava passant, la cosa ja no va agradar-me gaire quan vaig veure que li clavaven les "banderilles" per què? li vaig demanar, per què li fan mal si ho fa be? no ho entenia i menys ho vaig entendre quan amb aquella espasa i mirant-lo cara a cara el torero li clavava fins al fons, i ....la gent aplaudint i cridant, no ho entenia i em vaig posar a plorar, va ser la primera i l'última corrida que vaig veure.
Encara ara penso com es pot disfrutar fent patir a un animal, no ho entenc. Com tampoc entenc que a un gos se li talli orelles i cua per fer-lo més... no sé, més maco? més estilitzat? més què?
No soporto la violència gratuïta ni contra persones, ni contra animals i em costa entendre que se'n pugui fer un espectacle ni de la boxa ni dels toros, potser soc "rara" potser sí, dons VISCA LA RARESA si això fa que desaparegui la violència de la meva vida!!

Cristianisme i islam

Avui com cada diumenge he repassat La Vanguardia mentre esmorzava, normalment primer llegeixo els titulars i si el titular m'interessa acabo de llegir la natícia o l'article, de vegades no tinc massa temps i nomès faig els titulars i deixo la lectura per més tard i llavors ja no torno a agafar el diari, avui però he fet com sempre hi he arrivat a la columna de la Pilar Rahola, ja vaig dir en un altre post que la Sra. Rahola mediàtica no m'agrada massa, però sí la seva ploma, normalment la seva columna del diumenge me la llegeixo i alguns dies hi estic d'acord i d'altres no, però avui he de dir que ella expressa molt millor el que jo penso, per tot afegeixo a continuació la columna integra de la Pilar però traduïda al català.
No m'agradaria ofendre a ningú o que ningú es sentís molest, crec que el respecte és fonamental per una bona convivència...

Cristianisme i islam

L'última notícia que ens arriba se situa al país "amic" del Marroc. "Rabat expulsa cristians estrangers acusant-los de proselitisme", diu el titular de La Vanguardia, i la informació dóna compte de l'expulsió de més de cent persones, alguna d'elles espanyola, acusades d'intentar convertir al cristianisme a ciutadans musulmans. Més enllà de la veracitat de l'acusació, que ho és tant com veraç pot ser la veritat d'una dictadura, el cert és que aquest és l'últim episodi d'una autèntica escalada de fustigació contra els cristians que viuen en països musulmans, el via crucis passa des estar obligats a viure clandestinament la seva fe fins a ser condemnats severament per mostrar una creu o una Bíblia. En molts d'aquests països, com Aràbia Saudita, els cristians no poden comprar terres i tenen prohibit parlar de la seva religió fora del seu cercle privat. Per descomptat, ni celebrar festes religioses, ni fer prèdiques ni restaurar esglésies. I en algunes d'aquestes teocràcies l'incompliment de les normes significa la pena de mort. I, més enllà de les múltiples lleis que regulen la segregació fins l'asfíxia del cristianisme a les zones musulmanes, en els darrers temps s'ha intensificat la fustigació social, cremant esglésies, amenaçant a poblacions, expulsant religiosos, saquejant terres i fins i tot assassinant. Egipte i Pakistan, per exemple, han presentat capítols molt greus al respecte i al nord musulmà de Nigèria han assassinat a cops de matxet a més de cinc-cents cristians, encara que el cas més brutal és, sens dubte, és el de la guerra del fonamentalisme islàmic sudanès contra l'animisme i el cristianisme dels sudanesos del sud. Porten milions de morts.

Terra Santa no queda exempta de la pressió islàmica contra el cristianisme. A Betlem, on la presència cristiana ha estat contínua des de fa dos mil anys, només queda un terç de la població cristiana històrica, i la població àrab cristiana a tot el territori palestí ha passat del 15% en els anys cinquanta a poc més del 2 %. No hi ha cap dubte sobre les causes d'aquesta emigració forçosa o d'aquesta igualment forçosa conversió: la pressió social i violenta de l'islamisme radical. En aquest sentit, no deixa de ser xocant que el mateix fanatisme fonamentalista que exigeix a les democràcies occidentals tot tipus de drets, fins i tot el dret a segregar les dones i tapar amb presons tèxtils dels peus al cap, no tingui necessitat de respectar ni els mínims drets de les minories religioses allà on exerceix el poder. Xocant, però lògic, no en va no parlem de religió, sinó de ideologia, no parlem de tolerància, sinó d'imposició, no parlem de respecte, sinó de domini. No parlem, doncs, de Déu, sinó d'homes que fan servir a Déu per matar Déu.

Les meves mans

Tornem a parlar de mans, però aquest cop és diferent, les meves no parlen movent-se, be si que parlen si ho faig però el cas és que vull parlar del que les meves mans em diuen quan me les miro.
Si teniu temps, be no massa tampoc, us les mireu, a primera vista veieu les mans, no res, mireu-les més i començareu a sentir-les, elles us aniran explicant la vostra vida,són un fidel reflex del que has passat.
Per tant avui jo he escoltat les meves mans i m'han dit: Veus el senyal petit, imperceptible que tens al canell esquerra, just on hi ha res ratlles que semblen un braçalet? Recordes quant t'ho vas fer? I jo contesto: Uf! que en fa de temps, si jo era una criatura d'uns 6 anys crec! La iaia tenia unes campanetes enfiladisses a una paret de l'eixida i per tant a la paret hi havia uns claus per lligar-hi els cordills i jo jugant em vaig clavar un d'aquests claus aquí, al canell, Verge Santa!! quin rebombori vaig muntar, vaig posar tothom en solfa!
Miro més i escolto, un altre senyal al dit index de la mà esquerra, va ser un tall fondo, amb ganivet de serra, tallant el pa del campament de Joanetes, jo tenia 17 anys, se'm va infectar, i en Pere a lo "bruto" me'l va esprema, com si fos una taronja i en volguesis el suc, em va fer un mal horrorós però se'm va curar (gràcies Pere! i perdona el que et vaig dir!), si per fer el DNI hagués de fer l'empremta amb la mà esquerra em sortiria el senyal.
Què més? sí més marques! la Neska, la gossa dels meus pares em va fer una esgarrapada a la mà esquerra (de moment escolto l'esquerra!) a sobre, entre el canell i el dit gros, pobreta Neska va ser jugant, ja era gran jo, uns 30 anys, no em va fer mal però va deixar marca. Què queda? a l'esquerra res més, be si les arrugues però aquestes diuen que no me les he cuidat tan com ho hauria d'haver fet, ara ja és massa tard.
La mà dreta, és curiòs no hi tinc marques que diguin massa res, són marques de la vida quotidiana, d'aquelles que et trobes i no saps com te les has fet.
Sí, una al dit index, ja quasi no es veu, però sí hi és i hi és des dels meus 17-18 anys, em va sortir una berruga i és veia moltissim (jo la veia moltissim!!) el meu tiet em va dir que me la cremès, que ho fes amb un líquid que venien a la farmàcia que és deia "nitroina" crec, que empapès una boleta de cotó fluix (de la mida dela berruga) d'aquest líquid i el poses sobre la berruga i desprès l'emboliquès amb esparadrap i li tingués tota la nit (ara també ho faria, segur!) no vaig dormir en tota la nit em pensava que el dit em cauria a troços, però jo ferma, i al matí encara em quedava dit (per sort!) però la berruga va saltar amb el cotó, no ho he tornar a probar mai més, i el senyal que em va quedar m'hi fa pensar.
Tinc els dits llargs, ara ja una mica deformats coses de l'edat, sempre em deien que tenia les mans de pianista i em sembla que l'únic piano que he tocat va ser un de joguina que vaig tenir, vermell, de cua, amb les seves potes desmontables i 7 tecles, però que hi podia tocar un pilot de cançonetes. He treballant sempre tocant tecles, ja sé que no és el mateix, almenys la música no és la mateixa, primer de les màquines d'escriure, desprès les de l'ordinador, no vaig fer mai mecanografia però pel meu compte sempre he intentat escriure amb tots els dits i ho faig, tot i que és més fàcil fer-ho amb un parell de cada mà, almenys per a mi.
Dons bé, us el recomano aquest exercici de mirar-vos les mans i escoltar que us diuen, veureu com trobareu coses que potser ja ni recordeu.

ESCOLTAR I VEURE UNA CANÇÓ

Fa dues setmanes he començat un curs de Llenguatge de signes català, feia molts anys que ho volia fer però no en feien cap prop d'on visc i m'era força desavinent anar a Barcelona, que és on jo sabia que en feien, dons be, aquest any he sabut que a Vic és el tercer any que ho fan i jo sense saber-ho, però quan ho he sabut m'hi he apuntat.
El meu pare és sord, però des de sempre que ens hi hem entès, ja sigui perque ell ha fet el màxim d'esforç per a fer-se entendre i nosaltres la resta de l'esforç que faltava (que no era massa). Ara ell ja te 84 anys, és evident que no és el mateix que quant en tenia 50 d'anys i cada vegada és més difícil la comunicació, per això m'he decidit tan bon punt he sabut que es feia d'apuntar-m'hi. M'ho estic passat molt be, estic descobrint un món nou, he aprés francés, he fet també una mica d'anglès, però... això és diferent, és fer parlar les mans. No us diré cap mentida si us explico que el primer dia nomes tenia feina a veure aquelles mans movent-se, aquelles paraules sortint de les mans de la professora que tinc, l'Isabel, sorda des dels 12 anys.
Ella ens va parlar ahir d'una cançó "Alfabet de futur" cantada per Feliu Ventura i cantada també amb les mans per un grup de persones sordes, entre elles la meva "profe" l'Isabel. Aquest és l'enllaç al youtube, gaudiu-lo i ja em direu si no tinc raó:

http://www.youtube.com/watch?v=CY_95LF_E4M

..i ara què?

Ja hi tornem, les noves tecnologies no son sant de la meva devoció i avui ha quedat palès, desprès de tan de temps, avui em decideixo a tornar a escriure al blog i m'he estat barallant amb tot això, la culpa meva ho reconec, posava un e-mail per altre i no em deixava entrar, però jo tossuda com una mula cada vegada posava el mateix e-mail! serà l'edat?
Bé he entrat al meu blog avui des de feia no sé quan i he llegit la última entrada i vaja, SORPRESA! em falten uns quants proposits per complir, a veure repasem:

1. Estimar-me molt
Ho he fet tot i que aquest any me n'he oblidat algun dia i això m'ha fet estar malament.
2. Tenir més temps per a mi (aixó vol dir estar més temps a casa)
No ho he aconseguit, cada vegada em comprometo a més coses i clar llavors he de complir.
3. Llegir almenys 2 llibres al mes
Aquesta si, al vespre és el meu moment per llegir, encara que nomès siguin dues pàgines ho faig, potser algun mes no aconsegueixo lleguir-ne dos, però en aquesta vaig bé.
4. No agafar el cotxe si no és imprescindible
Aquesta també la compleixo, m'ajuda que no m'agrada conduir.
5. Portar sempre el cabàs o les bosses per anar a comprar
També m'hi he obligat i sí ho compleixo
6. Mirar alguna posta de sol, com a mínim una a la setmana
Aquesta malauradament no, n'he vist alguna però poquetes poquetes, tan boniques que són.
7. Començar el dia amb un somriure ( i continuar si es possible al llarg del dia)
Aquesta costa molt, a les 6 del matí no estic per masses somriures. M'hi esforçaré
8. Aprendre a dir que NO (algunes vegades)
Aquesta em costa molt, d'aquí be que no tingui prou temps per estar per casa!
9. Ser més organitzada amb la planxa (aquest el tinc cada any, com costa!!)
L'any que ve el continuaré tenint, no hi ha manera.
10. SER FELIÇ
Aquest com el primer ho inetento pero costa molt quan les coses no et van de cara.

Em sembla que hauré de posar els mateixos proposits per l'any que ve.

PROPÓSITS PEL 2009

Be ja sé que fa 16 dies que l'hem començat, però també has d'estar motivat per escriure, no sempre saps massa que dir, i jo aplico alló de: Si no pots dir res interessant val més que callis!
De fet potser no interessa a ningú el que jo pugui dir o deixar de dir, però avui tinc ganes d'escriure ves tu!
Dons si, hem començat un nou any, i també alló dels nous propòsits per l'any que acabem d'encetar, però aquest són diferents dels altres anys:

1. Estimar-me molt
2. Tenir més temps per a mi (aixó vol dir estar més temps a casa)
3. Llegir almenys 2 llibres al mes
4. No agafar el cotxe si no és imprescindible
5. Portar sempre el cabàs o les bosses per anar a comprar
6. Mirar alguna posta de sol, com a mínim una a la setmana
7. Començar el dia amb un somriure ( i continuar si es possible al llarg del dia)
8. Aprendre a dir que NO (algunes vegades)
9. Ser més organitzada amb la planxa (aquest el tinc cada any, com costa!!)
10. SER FELIÇ



Si aconsegueixo fer-los realitat puc donar l'any per molt bo, no crec en els grans propósits, acabes per no portar-ne a terme cap, és millor posar el llistó més baix i anar pujant de mica en mica.
Que tingueu tots uns bons propósits i si us plau intenteu SOMRIURE MÉS I SER MÉS FELIÇOS.

CAP DE SETMANA LLACHIÀ

Aquest cap de setmana llarg he estat a Capafonts, a la serralada de Prades, a terra de vins.
La història d'aquestes trobades és ben curiosa, la primera va tenir lloc al pont de l'1 de maig i ens va deixar amb moltes ganes de repetir-ho i ho hem fet aquest cap de setmana.
Som gent que ens hem conegut en un lloc molt especial, al café antic de la web d'en Lluís Llach, tots els que hi som tenim en comú que ens agraden les cançons de Lluís Llach, la música, les lletres...
Ja hi havia un grup que fa temps que es trobava, jo m'hi he afegit fa poquet, just quant el de Verges va decidir deixar els escenaris, suposo que per alló de trobar algú tan boig com tu i poder parlar de qui ens havia "abandonat". La meva sorpres va ser quan em vaig trobar gent de tot arreu, del país Valencià, de Tarragona, de Barcelona, de Girona, d'Alemanya, de Madrid, d'Asturies, d'Euskadi, de Ses Illes, de Flandes, de Brasil, de Sant Sadurní, de Centelles, de Mataró....i un llarg etz...de llocs.
Com qui no vol la cosa, s'ha montat un disc homenatge i d'aquí les trobades d'ara (aquesta és l'excusa!) crec que ens trobariem igual)
Aquests dies han estat realment fantàstics, erem una bona colla i ens ho hem passat la mar de bé, als vespres al voltant del foc amb les guitarres, el piano, l'armonica, la percussió, la flauta i l'acordió, i com no les veus de tots i totes, cantant fins a la matinada cançons d'en Llach i d'algú altre.
Realment ha estat un cap de setmana màgic, no m'hagués pensat mai que m'ho passaria tan bé amb gent que he conegut per internet, la màgia de les lletres i la música d'en llach ho han fet possible i jo n'estic encantada!!