TOROS SÍ, TOROS NO!!

Toros sí o toros no, vet aquí la questió del moment! El Parlament català ahir va prohibir les "corrides de toros" i ja s'aixecat la llebre. Per què? dons segons els defensors aixó s'ha fet pensant més en separar-nos d'Espanya que en l'animal. No crec que aquesta sigui la veritable raó, crec que qualsevol persona amb sensibilitat cap als animals, aquest espectacle li resulta força insuportable, jo mateixa per exemple, tinc el record de les "corrides de toros" per la tele pels anys 60-70 quant jo encara era molt joveneta, nomès hi havia 2 canals i quan hi havia toros nomes podies mirar toro, llavors ja vaig saber que no m'agradarien mai i llavors encara no era independentista ni sabia el què era.
A casa els meus avis n'eren molt aficionats sobretot l'avi que quant feien toros ningú podia destorbar-lo, dons jo tenia uns 9 o 10 anys i no havia vist mai cap corrida (al menys no ho recordava) ni per la tele i molt menys en directe (quan a Vic encara hi havia plaça de toros)li vaig demanar a l'avi que m'expliques que eren les coriides i em va convidar a seure amb ell i mirar-nos junts l'espectacle, quina il·lusió estar amb l'avi mirant una corrida!! ell em va anar explicant el que anava passant, la cosa ja no va agradar-me gaire quan vaig veure que li clavaven les "banderilles" per què? li vaig demanar, per què li fan mal si ho fa be? no ho entenia i menys ho vaig entendre quan amb aquella espasa i mirant-lo cara a cara el torero li clavava fins al fons, i ....la gent aplaudint i cridant, no ho entenia i em vaig posar a plorar, va ser la primera i l'última corrida que vaig veure.
Encara ara penso com es pot disfrutar fent patir a un animal, no ho entenc. Com tampoc entenc que a un gos se li talli orelles i cua per fer-lo més... no sé, més maco? més estilitzat? més què?
No soporto la violència gratuïta ni contra persones, ni contra animals i em costa entendre que se'n pugui fer un espectacle ni de la boxa ni dels toros, potser soc "rara" potser sí, dons VISCA LA RARESA si això fa que desaparegui la violència de la meva vida!!

Cristianisme i islam

Avui com cada diumenge he repassat La Vanguardia mentre esmorzava, normalment primer llegeixo els titulars i si el titular m'interessa acabo de llegir la natícia o l'article, de vegades no tinc massa temps i nomès faig els titulars i deixo la lectura per més tard i llavors ja no torno a agafar el diari, avui però he fet com sempre hi he arrivat a la columna de la Pilar Rahola, ja vaig dir en un altre post que la Sra. Rahola mediàtica no m'agrada massa, però sí la seva ploma, normalment la seva columna del diumenge me la llegeixo i alguns dies hi estic d'acord i d'altres no, però avui he de dir que ella expressa molt millor el que jo penso, per tot afegeixo a continuació la columna integra de la Pilar però traduïda al català.
No m'agradaria ofendre a ningú o que ningú es sentís molest, crec que el respecte és fonamental per una bona convivència...

Cristianisme i islam

L'última notícia que ens arriba se situa al país "amic" del Marroc. "Rabat expulsa cristians estrangers acusant-los de proselitisme", diu el titular de La Vanguardia, i la informació dóna compte de l'expulsió de més de cent persones, alguna d'elles espanyola, acusades d'intentar convertir al cristianisme a ciutadans musulmans. Més enllà de la veracitat de l'acusació, que ho és tant com veraç pot ser la veritat d'una dictadura, el cert és que aquest és l'últim episodi d'una autèntica escalada de fustigació contra els cristians que viuen en països musulmans, el via crucis passa des estar obligats a viure clandestinament la seva fe fins a ser condemnats severament per mostrar una creu o una Bíblia. En molts d'aquests països, com Aràbia Saudita, els cristians no poden comprar terres i tenen prohibit parlar de la seva religió fora del seu cercle privat. Per descomptat, ni celebrar festes religioses, ni fer prèdiques ni restaurar esglésies. I en algunes d'aquestes teocràcies l'incompliment de les normes significa la pena de mort. I, més enllà de les múltiples lleis que regulen la segregació fins l'asfíxia del cristianisme a les zones musulmanes, en els darrers temps s'ha intensificat la fustigació social, cremant esglésies, amenaçant a poblacions, expulsant religiosos, saquejant terres i fins i tot assassinant. Egipte i Pakistan, per exemple, han presentat capítols molt greus al respecte i al nord musulmà de Nigèria han assassinat a cops de matxet a més de cinc-cents cristians, encara que el cas més brutal és, sens dubte, és el de la guerra del fonamentalisme islàmic sudanès contra l'animisme i el cristianisme dels sudanesos del sud. Porten milions de morts.

Terra Santa no queda exempta de la pressió islàmica contra el cristianisme. A Betlem, on la presència cristiana ha estat contínua des de fa dos mil anys, només queda un terç de la població cristiana històrica, i la població àrab cristiana a tot el territori palestí ha passat del 15% en els anys cinquanta a poc més del 2 %. No hi ha cap dubte sobre les causes d'aquesta emigració forçosa o d'aquesta igualment forçosa conversió: la pressió social i violenta de l'islamisme radical. En aquest sentit, no deixa de ser xocant que el mateix fanatisme fonamentalista que exigeix a les democràcies occidentals tot tipus de drets, fins i tot el dret a segregar les dones i tapar amb presons tèxtils dels peus al cap, no tingui necessitat de respectar ni els mínims drets de les minories religioses allà on exerceix el poder. Xocant, però lògic, no en va no parlem de religió, sinó de ideologia, no parlem de tolerància, sinó d'imposició, no parlem de respecte, sinó de domini. No parlem, doncs, de Déu, sinó d'homes que fan servir a Déu per matar Déu.

Les meves mans

Tornem a parlar de mans, però aquest cop és diferent, les meves no parlen movent-se, be si que parlen si ho faig però el cas és que vull parlar del que les meves mans em diuen quan me les miro.
Si teniu temps, be no massa tampoc, us les mireu, a primera vista veieu les mans, no res, mireu-les més i començareu a sentir-les, elles us aniran explicant la vostra vida,són un fidel reflex del que has passat.
Per tant avui jo he escoltat les meves mans i m'han dit: Veus el senyal petit, imperceptible que tens al canell esquerra, just on hi ha res ratlles que semblen un braçalet? Recordes quant t'ho vas fer? I jo contesto: Uf! que en fa de temps, si jo era una criatura d'uns 6 anys crec! La iaia tenia unes campanetes enfiladisses a una paret de l'eixida i per tant a la paret hi havia uns claus per lligar-hi els cordills i jo jugant em vaig clavar un d'aquests claus aquí, al canell, Verge Santa!! quin rebombori vaig muntar, vaig posar tothom en solfa!
Miro més i escolto, un altre senyal al dit index de la mà esquerra, va ser un tall fondo, amb ganivet de serra, tallant el pa del campament de Joanetes, jo tenia 17 anys, se'm va infectar, i en Pere a lo "bruto" me'l va esprema, com si fos una taronja i en volguesis el suc, em va fer un mal horrorós però se'm va curar (gràcies Pere! i perdona el que et vaig dir!), si per fer el DNI hagués de fer l'empremta amb la mà esquerra em sortiria el senyal.
Què més? sí més marques! la Neska, la gossa dels meus pares em va fer una esgarrapada a la mà esquerra (de moment escolto l'esquerra!) a sobre, entre el canell i el dit gros, pobreta Neska va ser jugant, ja era gran jo, uns 30 anys, no em va fer mal però va deixar marca. Què queda? a l'esquerra res més, be si les arrugues però aquestes diuen que no me les he cuidat tan com ho hauria d'haver fet, ara ja és massa tard.
La mà dreta, és curiòs no hi tinc marques que diguin massa res, són marques de la vida quotidiana, d'aquelles que et trobes i no saps com te les has fet.
Sí, una al dit index, ja quasi no es veu, però sí hi és i hi és des dels meus 17-18 anys, em va sortir una berruga i és veia moltissim (jo la veia moltissim!!) el meu tiet em va dir que me la cremès, que ho fes amb un líquid que venien a la farmàcia que és deia "nitroina" crec, que empapès una boleta de cotó fluix (de la mida dela berruga) d'aquest líquid i el poses sobre la berruga i desprès l'emboliquès amb esparadrap i li tingués tota la nit (ara també ho faria, segur!) no vaig dormir en tota la nit em pensava que el dit em cauria a troços, però jo ferma, i al matí encara em quedava dit (per sort!) però la berruga va saltar amb el cotó, no ho he tornar a probar mai més, i el senyal que em va quedar m'hi fa pensar.
Tinc els dits llargs, ara ja una mica deformats coses de l'edat, sempre em deien que tenia les mans de pianista i em sembla que l'únic piano que he tocat va ser un de joguina que vaig tenir, vermell, de cua, amb les seves potes desmontables i 7 tecles, però que hi podia tocar un pilot de cançonetes. He treballant sempre tocant tecles, ja sé que no és el mateix, almenys la música no és la mateixa, primer de les màquines d'escriure, desprès les de l'ordinador, no vaig fer mai mecanografia però pel meu compte sempre he intentat escriure amb tots els dits i ho faig, tot i que és més fàcil fer-ho amb un parell de cada mà, almenys per a mi.
Dons bé, us el recomano aquest exercici de mirar-vos les mans i escoltar que us diuen, veureu com trobareu coses que potser ja ni recordeu.