dilluns, 9 de juny de 2008

EXCURSIÓ A VEURE LES TINES DE L’ESCUDELLETA A LA VALL DEL FLEQUER

Ahir va fer bon dia, teniem dubtes però, a les 8 del matí estava ennubolat, però el sol tenia ganes de sortir i la pluja ahir va reposar, varem marxar prop de les 9 del matí en direcció al Pont de Vilumara, i d'allà varem agafar una carretera que passava pel poligon Industrial d'aquesta població, sóc molt negada per fer de guia turítica.
Varem deixar el cotxe en un punt on hi havia un camí que conduïa a Can Oristrell i vam começar a caminar, la veritat és que és un passeig, malgrat alguns desnivells però és una excursió apta per a tothom, fins i tot els que no estan massa acostumats a caminar, el camí està molt ben conservat i amb aquestes pluges el verd és viu i les flors són esplendides, quant has caminat una mitja hora et trobes amb les primeres tines, són quatre amb les seves barraques, senzilles però interessants, llavors per sobre d'aquestes continua el camí cap a les altres set, has de caminar uns 20 minuts abans de trobar-les.El conjunt està format per onze tines de planta circular, distribuïdes en un primer sector de quatre i un altre de set, i les corresponents barraques. Les tines de l’Escudelleta constaten clarament la utilització complexa d’aquests conjunts.En una d’elles, prop del brescat, trobem restes de la base d’una premsa de raïm. El procés de trepitjar el raïm en aquestes construccions incloïa, en alguns casos, fins i tot l’aprofitament màxim de les raspes i la brisa incorporant al trepitjat de la verema amb els peus el procés de premsat. Les barraques eren utilitzades també com aixopluc dels pagesos en cas de pluja o mal temps o per a fer-hi petites estades; així evitaven la pèrdua de temps en desplaçar-se fins a casa que en aquelles èpoques amb camins dolents i el transport amb animals, era realment lent. Així en aquest conjunt de tines s’observa un espai destinat a corral dels animals que conserva encara testimonis de la menjadora.
En veure la tècnica de construcció de les falses cúpules i les parets de pedra seca no ens estranya que grans arquitectes del modernisme adoptessin per a les seves obres, formes constructives similars. De fet aquestes construccions rurals es mereixen el reconeixement i el procés de recuperació i dignificació que s’està portant a terme en els darrers anys, ja que formen part destacada del nostre patrimoni nacional.
Val la pena fer aquesta caminada, tenim un patrimoni fantàstic i a voltes desconegut.
No cal anar a la Xina per veure veure coses (per posar un exemple) aquí a Catalunya tenim molt patrimoni i molt desconegut.