NEU

Els canons, de neu
d'Isabel Barriel

Diada de la pau.
Els canons, de neu.
Les pistoles, d'aigua.
Els soldadets, de plom.

Que totes les batalles
que les guerres i les pors
siguin a partir d'ara
caducats malsons.

Els canons, de neu.
Les pistoles, d'aigua.
Els soldadets, de plom.

Avui està nevant i m'ha agradat començar amb aquest poema, és tot tant blanc, tant net que per uns instants les paraules del poema voldries que es fecin realitat.
Si aquest blanc de la neu pogués embolcallar-ho tot!
Si aquest blanc de la neu pogués entrar als cors negres!
Si aquest blanc de la neu pogués il·luminar les parts fosques d'aquest món!

I continuant parlant de la neu, un conte que he llegit en el llibre "Mensaje urgente a las mujeres" de l'analista junguiana Jean Shinoda Bolen:

Un pardal li pregunta a un colom:
- Quant pesa un floc de neu?
- Res de res!, li respon el colom.
I el pardal li diu:
- Doncs bé, si és així ara t'explicaré una història.



Estava assegut a la branca d'un avet. molt a prop del tronc, quant es va posar a nevar. Com que no tenia res millor a fer, em vaig dedicar a comptar els flocs de neu que anaven caient sobre els brots i les agulles d'aquella branca. Vaig contar-ne 3.741.952. Quant el floc número 3.741.953 va caure suaument sobre la branca, "res de res" com dius tu, la branca es va esqueixar.
Després d'explicar aquesta història, el pardal es va allunyar volant.
El colom, que des dels temps de Noé era una autoritat en la matéria, va estar pensant en la història força estona i, finalment, és va dir a ell mateix: "Potser només falti la veu d'una persona perquè la PAU vingui al món".

La PAU és possible només l'hem de demanar, quanta més gent la demanem abans ens arrivarà.

MARE

Hi ha una dita castellana que diu que "De madre solo hay una" i de vegades penses: "més faltaria que n'hi hagués més d'una!!", però segur que no és aixó el que penses el dia que et falta. Avui una amiga enterra la seva, em consta que les dues estaven molt unides, ultimament vivien juntes, i que la trobarà molt a faltar, serveixin aquestes paraules per retre-li un petit homenatge a aquesta dona que ens ha deixat fisicament, però no en esperit!


Totes les mares són iguals? si fem aquesta pregunta quina resposta esperem? Contestem abans a una altre pregunta i potser ja tindrem resposta a la primera pregunta: Totes les dones són iguals? és evident que no!! com tampoc hi ha un home igual a un altre. Tenim aixó sí punts en comú, però ni totes les dones som igual, ni pensem el mateix, ni l'instint maternal es desenvolupa de la mateixa manera entre una dona i l'altra.
Al llarg de la història, la dona ha passat per diferents estadis, últimament llegeixo molt sobre la dona i m'ha arrivat a les mans un llibre que recomano a qui vulgui saber alguna cosa sobre la nostra història, és el llibre "El caliz y la espada" de la Riane Eisler, me'l va recomanar l'Elisabeth, una amiga americana. El llibre fa una passejada de diumenge, llarga i tranquil·la per la història, per les primeres cultures, és un llibre-clau que ens pot transformar. Amb gran rigor cientific, la Riane ens diu que el somni de la pau no és una utopia impossible, ens explica que en civilitzacions molt antigues ja es vivia en pau, eren civilitzacions on la participació, la creativitat i l'afecte eren normes naturals de convivència, on la solidaritat estava per sobre de l'agressió i on regnava una Deesa. Riane ens desvetlla que la Deesa sempre ha estat aquí, amagada a la memòria genètica i que ha passat de generació en generació des dels inicis dels temps de mares a filles.
La mare... AMOR; la mare... TENDRESA; la mare... SENSIBILITAT; la mare... CREATIVA; la mare... AFECTUOSA; la mare... ALEGRIA; i podriem continuar, perque tot aixó és una mare, tot aixó i més, però tampoc vull generalitzar, també ens podem trobar amb mares que siguin tot el contrari, però sortosament són les menys abundants, però quant n'hi ha una, per qui la pateix ha de ser molt dolorós.
Un homenatge dons a totes les mares, als dons que elles han rebut de les seves mares i les seves mares de les seves fins als inicis dels temps, un homenatge a la Deesa i a la Mare Terra i un homenatge a totes dels deeses que nosaltres com a dones portem dins.

FEMINISTA

Feminista! aquí una paraula que encara avui molta gent la malinterpreta, segons el diccionaria de l'Institut d'Estudis Catalans:

feminista
1 adj. [LC] [SO] Relatiu o pertanyent al feminisme.
2 adj. i m. i f. [LC] [SO] Partidari del feminisme.

Busquem dons al mateix diccionari que vol dir feminisme:

feminisme
1 1 m. [LC] [SO] [PO] Moviment social que denuncia la submissió tradicional de les dones als homes i promou l’equiparació de drets entre els dos gèneres.
1 2 m. [LC] [SO] Conjunt de teories que al llarg del temps fonamenten la lluita de les dones a favor de l’emancipació.
2 m. [MD] Presència en un individu pertanyent al sexe masculí d’un cert nombre de caràcters sexuals secundaris femenins.

És realment això el què pensa la gent del que és el feminisme? Segurament un sector de gent sí però la immensa majoria no, creieu-me, la majoria de gent creu que ser feminista és anar sistemàticament en contra dels homes!! no ho creieu? demaneu-ho a cualsevol, a dones i homes d'una certa edat i veureu que us contesten.

Un exemple, en un lloc neix una associació de dones que el què vol és ser un punt de trobada de dones, de dones autoctones i de dones nouvingudes, del pais o d'altres paisos, és igual. Es fa la presentació en "societat" i després d'explicar els objectius s'alça una veu demanant: "si, tot això està molt bé, però, sou "feministes"?. La portaveu s'ho pensa i analitza les paraules que dirà meticulosament (cal fer-ho o se n'anirà tot en orris!) i contesta: "Primer de tot hauriem de saber que entens tu per ser feminista? jo puc dir que si creus que ser feminista és anar en contra dels homes, et puc contestar que NO, que jo no sóc feminista" i ja no hi va haver més preguntes sobre el tema, havia quedat clar, "no anaven en contra dels homes!!" per tant "no eren feministes!!"



Jo em declaro FEMINISTA, vaig "per sé" en contra dels homes? NO!! i mil vegades NO!! si cal, les dones ho hem tingut magre des de fa molt i molt temps, hem passat de no tenir absolutament res a tenir poc i hem de treballar per aconseguir a tenir prou, a tenir suficient, a tenir igual, i no només en els paisos "rics" sinó a tot el planeta.

Les dones i els homes no som iguals, això ho hem de tenir clar però si que hem de tenir els mateixos drets i les mateixes oportunitats, diuen que les dones no podem fer segons quines feines, i els homes que les poden fer totes? parlem de força, tots els homes poden fer feines on s'ha d'utilitzar la força? Tots són persones amb una musculatura potent i una caixa toràcica com un toro? oi que no? doncs aixó, ni totes nosaltres podem fer segons quines feines per les nostres condicions fisiques, ni ells, així de clar!! Poden ells treballar més hores que nosaltres? Les 8 hores reglamentàries i les que cuejen quant has acabat la feina remunerada i vas a buscar els fills on sigui, passes pel super a comprar les 4 coses que et fan falta, reculls la roba que has deixat estesa o la secadora abans d'anar a treballar, fas fer els deures als fills controlant que també estudiin i puguin mirar una mica la tele abans de sopar, prepares el sopar i quant ell arriva estigui tot a punt, la "família feliç", tots a sopar, llavors endreces la cuina, ajudes als nens per anar a dormir, mires si tens roba per planxar i acabes el dia com l'has començat: cansada!

Aquest no és el meu cas, però si el d'una immensa majoria de dones, i elles no tenen temps per pensar si són feministes o no. Per elles s'ha de ser feminista, per elles s'ha de treballar perque s'obrin consciències i mentalitats.


Si ens posem a treballar junts, dones i homes, podem aconseguir que tots siguem una mica millors, que tots tinguem el nostre espai, el nostre lloc, que tots siguem ciutadans d'un món nou. Siguem tots, homes i dones, una mica FEMINISTES!!

NOVA ETAPA

Be, torno a ser aquí després d'uns quants mesos. Durant aquests mesos m'he estat plantejant si tancar o no el blog, hi he estat donant voltes i més voltes i al final he decidit continuar-lo. Que m'ha fet decidir? dons molt senzill, diuen (almenys jo ho he sentit sempre) que abans de morir-te has d'haver:

plantat un arbre (ja ho he fet), tinc un jardí i sempre m'ha agradat remenar-hi i si, he plantat un arbre que només és meu però en gaudeix tothom, fins i tot el veï perque li recorda els paisatges d'on n'és fill, és un tremòl i el vaig portar que era un plançó molt petit petit de la Vall del Cardós, en aquell temps encara no estava prohibit...



tingut un fill (en tinc dos) ara ja son tots dos grans, ja fan la seva vida, ja no et necessiten igual que quant eren petits, però els agrada saber que hi ets quant et necessiten. Ells m'han donat i em donen moltes alegries, amb ells però també saps que és patir, enfadar-te i sobretot perdonar, amb ells aprens l'amor incondicional i per ells vesses llagrimes de goig i de tristesa. Ells són una part molt important de la meva vida!



i escriure un llibre (això encara no). Dons bé com veieu em cal escriure el llibre, però com que encara no em vull pas morir el farem en fascicles.



Bromes a part, he decidit donar-li un tomb al blog, he decidit que escriuré de dones i per a dones, als homes que accepteu la vostra part femenina també ho podreu lleguir i participar-hi si s'escau.

Ja fa més d'un any que estic treballant en mi, feia temps que el meu cos em demanava aquest treball, però jo no escoltava els missatges o feia veure que no els escoltava perque em feia por el que em poguessin dir, al final em vaig llençar i aquí estic. Sí realment he donat un gir a la meva vida, molt lent, també s'ha de dir, (i encara no he acabat!)sóc de les que pensen que les coses s'han de fer a poc a poc, no crec en els canvis ràpids d'un dia per l'altre, els canvis s'han de fer gradualment i anar-los incorporant a la teva vida, tot i així la teoria és una cosa i la pràctica n'és una altre. De teoria tothom en sap i donar consells també, a l'hora de la veritat posar-ho en pràctica ja és més difícil i de consells millor no donar-ne a ningú, tots tenim prou feina.

Be dons ja veieu amb quines ganes torno, avui començo un nou repte, potser el faré sola (qui ho sap!) potser no, ara ja sóc a la linia de sortida i només em resta tirar endavant, les coses fluïran per elles mateixes, tot està per fer i tot és possible!! i.... si us ve de gust acompanyeu-me!!!

El MISH

El Mish segons el seu carnet sanitari era un gat mascle de raça europeu nascut més o menys el dia 1 de maig del 2004, però el varem rebre a casa el dia 6 de maig, l'hem tingut 7 anys, el dia 30 d'agost ens va deixar.
A mi sempre m'han agradat els gats, molt, a casa quant jo era petita sempre n'hi havien voltat, i ara quant jo he tingut casa meva primer varem tenir 2 gossos, 1 pastor escocès el Ruix, mascle, blanc de cos i "tricolor" al cap, va estar amb nosaltres 14 anys, es va fer estimar moltissim, després va venir la Nona, femella pastor alemany, va estar amb nosaltres 6 anys, era tot un nervi i molt carinyosa, mentre teniem la Nona va venir el primer gat, en Ziu, un gat mig siamés mig europeu, blanc, preciós, el varem tenir 6 mesos un dia es va escapar i va sortir a la carretera, davant de casa n'hi passa una i encara que no passaven massa cotxes (llavors, ara si que en passen!!) el van enganxar del cap i es va quedar al mig de la carretera, jo mateixa el vaig treure i el vaig portar a casa, quant ja haviem perdut a la Nona, varem començar a tenir un okupa al jardí, un gat mascle, europeu tigrat, de mica en mica va anar entrant a casa, era en Marruix, li va posar el meu fill, també va ser ell qui més va lluitar perque el deixessim entrar a casa, va estar amb nosaltres uns 9 mesos, un dia tornant de l'escola amb el meu fill varem ser testimonis de com un cotxe l'enganxava, la veterinària no va poder salvar-li la vida. No cal dir que cada vegada que n'hem perdut un ens ho hem passat molt malament, i jo que sempre he estat la que ha tingut que anar-los al darrera i que en el cas dels gats els he collit de la carretera no volia tenir-ne més, per l'egoisme de no haver de patir més quant marxen, però bé que no va servir de res que jo digués que no en volia cap més, un dia el meu fill ens demana si pot portar un gatet, jo li dic que no, el seu pare i la seva germana van intentar convence'm sense exit, però el dia 6 de maig al migdia es presenta un noi amb una boleta de pél a les mans i em diu "mestressa us porto el gat!" i me'l dona a les mans, la cara que vaig fer-hi li va donar la resposta que no em va sortir amb paraules i com que el meu fill treia el cap darrera meu, aquell noi li diu "nano! jo em pensava que la mare hi estava d'acord! tranquil·la senyora ja me l'emporto" jo ja el tenia a les mans, com he dit abans era una bola de pél gris amb uns ulls grossos i foscos que em mirava i va miolar, un miol fruixet, dolç... i no em vaig poder resistir als seus encants!! i així l'hem tingut durant 7 anys, no era un gat que cansés amb els seus miols, tenia un miol per a cada cosa que volia que li fessis o volia dir-te perque només li faltava parlar.
Avui fa 8 dies que ens va deixar i encara el sento enfilar-se a la tauleta de nit a les 6 del matí perque li obrissim la porta per sortir, encara sento el seu miol quant volia que li obrissis l'aixeta del lavabo per veure a galet..., en podria dir moltes de coses d'ell i no acabaria mai.
Mish allà on siguis... gràcies per tots aquests moments!!!

TOROS SÍ, TOROS NO!!

Toros sí o toros no, vet aquí la questió del moment! El Parlament català ahir va prohibir les "corrides de toros" i ja s'aixecat la llebre. Per què? dons segons els defensors aixó s'ha fet pensant més en separar-nos d'Espanya que en l'animal. No crec que aquesta sigui la veritable raó, crec que qualsevol persona amb sensibilitat cap als animals, aquest espectacle li resulta força insuportable, jo mateixa per exemple, tinc el record de les "corrides de toros" per la tele pels anys 60-70 quant jo encara era molt joveneta, nomès hi havia 2 canals i quan hi havia toros nomes podies mirar toro, llavors ja vaig saber que no m'agradarien mai i llavors encara no era independentista ni sabia el què era.
A casa els meus avis n'eren molt aficionats sobretot l'avi que quant feien toros ningú podia destorbar-lo, dons jo tenia uns 9 o 10 anys i no havia vist mai cap corrida (al menys no ho recordava) ni per la tele i molt menys en directe (quan a Vic encara hi havia plaça de toros)li vaig demanar a l'avi que m'expliques que eren les coriides i em va convidar a seure amb ell i mirar-nos junts l'espectacle, quina il·lusió estar amb l'avi mirant una corrida!! ell em va anar explicant el que anava passant, la cosa ja no va agradar-me gaire quan vaig veure que li clavaven les "banderilles" per què? li vaig demanar, per què li fan mal si ho fa be? no ho entenia i menys ho vaig entendre quan amb aquella espasa i mirant-lo cara a cara el torero li clavava fins al fons, i ....la gent aplaudint i cridant, no ho entenia i em vaig posar a plorar, va ser la primera i l'última corrida que vaig veure.
Encara ara penso com es pot disfrutar fent patir a un animal, no ho entenc. Com tampoc entenc que a un gos se li talli orelles i cua per fer-lo més... no sé, més maco? més estilitzat? més què?
No soporto la violència gratuïta ni contra persones, ni contra animals i em costa entendre que se'n pugui fer un espectacle ni de la boxa ni dels toros, potser soc "rara" potser sí, dons VISCA LA RARESA si això fa que desaparegui la violència de la meva vida!!

Cristianisme i islam

Avui com cada diumenge he repassat La Vanguardia mentre esmorzava, normalment primer llegeixo els titulars i si el titular m'interessa acabo de llegir la natícia o l'article, de vegades no tinc massa temps i nomès faig els titulars i deixo la lectura per més tard i llavors ja no torno a agafar el diari, avui però he fet com sempre hi he arrivat a la columna de la Pilar Rahola, ja vaig dir en un altre post que la Sra. Rahola mediàtica no m'agrada massa, però sí la seva ploma, normalment la seva columna del diumenge me la llegeixo i alguns dies hi estic d'acord i d'altres no, però avui he de dir que ella expressa molt millor el que jo penso, per tot afegeixo a continuació la columna integra de la Pilar però traduïda al català.
No m'agradaria ofendre a ningú o que ningú es sentís molest, crec que el respecte és fonamental per una bona convivència...

Cristianisme i islam

L'última notícia que ens arriba se situa al país "amic" del Marroc. "Rabat expulsa cristians estrangers acusant-los de proselitisme", diu el titular de La Vanguardia, i la informació dóna compte de l'expulsió de més de cent persones, alguna d'elles espanyola, acusades d'intentar convertir al cristianisme a ciutadans musulmans. Més enllà de la veracitat de l'acusació, que ho és tant com veraç pot ser la veritat d'una dictadura, el cert és que aquest és l'últim episodi d'una autèntica escalada de fustigació contra els cristians que viuen en països musulmans, el via crucis passa des estar obligats a viure clandestinament la seva fe fins a ser condemnats severament per mostrar una creu o una Bíblia. En molts d'aquests països, com Aràbia Saudita, els cristians no poden comprar terres i tenen prohibit parlar de la seva religió fora del seu cercle privat. Per descomptat, ni celebrar festes religioses, ni fer prèdiques ni restaurar esglésies. I en algunes d'aquestes teocràcies l'incompliment de les normes significa la pena de mort. I, més enllà de les múltiples lleis que regulen la segregació fins l'asfíxia del cristianisme a les zones musulmanes, en els darrers temps s'ha intensificat la fustigació social, cremant esglésies, amenaçant a poblacions, expulsant religiosos, saquejant terres i fins i tot assassinant. Egipte i Pakistan, per exemple, han presentat capítols molt greus al respecte i al nord musulmà de Nigèria han assassinat a cops de matxet a més de cinc-cents cristians, encara que el cas més brutal és, sens dubte, és el de la guerra del fonamentalisme islàmic sudanès contra l'animisme i el cristianisme dels sudanesos del sud. Porten milions de morts.

Terra Santa no queda exempta de la pressió islàmica contra el cristianisme. A Betlem, on la presència cristiana ha estat contínua des de fa dos mil anys, només queda un terç de la població cristiana històrica, i la població àrab cristiana a tot el territori palestí ha passat del 15% en els anys cinquanta a poc més del 2 %. No hi ha cap dubte sobre les causes d'aquesta emigració forçosa o d'aquesta igualment forçosa conversió: la pressió social i violenta de l'islamisme radical. En aquest sentit, no deixa de ser xocant que el mateix fanatisme fonamentalista que exigeix a les democràcies occidentals tot tipus de drets, fins i tot el dret a segregar les dones i tapar amb presons tèxtils dels peus al cap, no tingui necessitat de respectar ni els mínims drets de les minories religioses allà on exerceix el poder. Xocant, però lògic, no en va no parlem de religió, sinó de ideologia, no parlem de tolerància, sinó d'imposició, no parlem de respecte, sinó de domini. No parlem, doncs, de Déu, sinó d'homes que fan servir a Déu per matar Déu.